Luxes quotidians i solidaritat en temps de crisi

Deia un artista que el luxe és l’espai. Més enllà de domassos, ornamentacions daurades o minimalistes i mobles caríssims, el luxe és l’espai. D’acord. Molt d’acord.

El luxe és el temps. Temps de lleure, és clar, que de l’altre en tenim a cabassos. Temps per gaudir d’un aperitiu al sol de novembre. Per veure com prenen el sol els agrons blaus i la fauna tota de la marjal. Divendres passat me’ls vaig veure: quiets, enmig dels arrossars, capturant l’energia del sol. Immòbils. Amb molt d’espai i tot el temps.

Si ens compliquem la vida, els humans! En molts aspectes, hem reculat fins perdre aquests elements que tan feliços ens fan. Zones despoblades front a ciutats on ens amunteguem. Als transports públics, als edificis de pisos molt més cars del que caldria. On desplaçar-se costa temps. Temps. Espai. Cel lliure de contaminació, de finques lletges que no em deixen veure el capvespre… Els agrons són molt sabuts, sí senyor.

Nosaltres, però, vivim en un món artificialitzat, ple de regles, murs, parets, rellotges, fum… i no podem, no sabem o no volem canviar… I enyorem temps, espai… I plats de cullera, fets com fa tant de temps, on l’olla es posava al foc de bon matí i, al migdia, ens oferia el bo i millor de la cuina d’aprofitament. Els productes eren, si fa no fa, locals, comprats a plaça, i la perícia de les nostres mares (sobretot) feia possible meravelles. Arròs fet de mil maneres, llentilles, potatge, “putxero”… omplien panxes i escalfaven cossos. Avui encara en som un grapat, els qui intentem menjar de calent, ni que siga mig preparant el dinar la vespra i amb l’ajuda inestimable de les noves TAC,  tecnologies aplicades a la cuina. Fer el dinar, i, sobretot, fer un dinar de calent ens estalvia molts diners i ens aporta nutrients de qualitat. Un luxe a l’abast de tothom en temps de crisi.

Enllace açò amb la iniciativa,liderada per Baixa gastronomia i De cuina.net, dels #blogscontralafam catalans,  que la setmana passada van publicar més de vuitanta entrades/receptes amb productes del Gran Recapte d’Aliments. Així, plats de tota mena, des de principals a postres, i els textos que els acompanyen, ens van fer obrir els ulls a una realitat que, en aquest món sense temps ni espai, no veiem, i és que, ben a prop de nosaltres, hi ha algú que passa gana. Hi ha bancs d’aliments pertot arreu, i bo és saber que podem contribuir d’alguna   manera a les persones que ho estan passant malament.     

Em sume, doncs, a la campanya: faré la meua aportació al banc d’aliments que tinga més a prop, i us deixe ací una recepta feta amb productes bàsics i de fàcil conservació. Es tracta d’uns cigrons amb abadejo.  Els cigrons m’agraden molt de sempre, i aquests, menudets, duts de terres castellanes per part de l’amic Mario, són exquisits, fan gust a poc i constitueixen una bona dosi de proteïnes vegetals.

Ingredients

cigrons

una ceba menudeta

mig pimentó roig

bacallà

aigua

una culleradeta de pebre roig dolç

Elaboració

Els cigrons, a remull des de la vespra, s’escorren i es posen a bullir en aigua calenta (si són de pot, ja tenim aquesta part feta). Mentrestant, en una paella amb oli d’oliva posem a confitar el bacallà a baixa temperatura amb un gra d’all i una fulla de llorer. Reservem i llevem part de l’oli de la paella, on fregirem a foc lent pimentó roig i ceba picadets ben fins. Una vegada ja estan cuits els cigrons, els fiquem a la paella amb la ceba i el pimentó ben solsidets, i remenem una culleradeta de pebre roig dolç. Hi afegim una miqueta de l’aigua amb què hem bullit els llegums i deixem coure una mica. En acabar, hi fiquem el bacallà uns minuts, i ja tenim un plat de luxe amb un ingredient de base molt econòmic (el bacallà ho era; ara no tant, però tampoc no cal omplir-ne el plat).

Anys difícils, és cert. Però no consentim perdre consciència cívica ni, tampoc, luxes quotidians: temps, espai, companyia i taula agradosa. El que paga la pena de veritat gairebé no costa diners. I, això, en època de crisi, val molt.