Sardina de bóta amb ceba o el retorn a la infantesa

Concretament, a molts dissabtes al matí. En una família tan nombrosa com la meua, en una època de crisi permanent,  anar a un bar a fer-se un aperitiu era prohibitiu (i amb els preus d'ara, ni m’ho imagine, amb tant de xiquet!). El gust per la picadeta festiva, tanmateix, no ens fallava, i mon pare organitzava un sarau a la cuina...!! Clòtxines, tellines, sèpia a la planxa... tot en grans quantitats. De tant en tant, ens decantàvem per fetgets de pollastre fregidets,  que encara ens agraden i el plat dels quals deixem escurat quan dinem a ca la matriarca. O per sang amb ceba, melosa i suau, o tallada en llesques ben fines, fregides a foc viu, cruixents com si foren papes. Un àpat que avui pot semblar gore, però que ens encisava.   Per beure (i per acabar de fer-ne un retrat políticament incorrecte, un gotet de gasosa (La Senyera, La Revoltosa, Konga...) amb un raget (o no) de vi negre. El normal en aquella època (encara ressona en el meu cervell la cançoneta de la Quina San Clemente: “¡Da unas ganas de comeeeeeerrrr!”). Sang i vi. Ben roig tot.

Una altra de les picadetes preferides de mon pare era la sardina de bóta amb ceba. Ma tia en venia a la botiga de la plaça, i, ben embolicades en paper d’estrassa, de vegades les esclafàvem entre el marc i la porta de la cuina abans de cuinar-les, en un ritual estrany i atractiu. Àpats senzills, fets amb productes amanosets, que eren un premi després de “fer dissabte”, just abans de l’arrosset caldós o la paella amb caragols i tot.

Fa ja molt de temps que no en tastava, de sardina (de sang, des de l’origen dels temps!), però Adela ens en va oferir l’altra nit a sa casa i em sabé a glòria. La potència del peix amb l’amorositat de la ceba, damunt una llesqueta de bon pa, tot plegat fan un mosset festiu, sucós, amb tot el sabor de la infantesa.

L’elaboració, insultantment senzilla. Heus-la ací:

Ingredients

una (o dues, si en sou uns quants) sardina de bóta

tres cebes

oli d’oliva

Preparació

Com ja he apuntat adés, es pot esclafar la sardina (tot i que no hi veig massa trellat). Tot seguit, se li trau la raspa i les escates i es renta ben rentada. Posem oli en una paella i hi aboquem la ceba tallada menuda; quan estiga ofegadeta, hi afegim la sardina. Unes voltetes perquè tot agafe sabor, i ja tenim la picadeta feta.

El poder d’evocació del menjar és, per bé que recurrent, innegable. Canvien les circumstàncies, els gustos; tenim accés a menges que els nostres pares ni tan sols coneixien... però res (bé: quasi, que no he tingut ocasió de sopar al Bulli;) no ens commou tant com tornar a un racó oblidat de la memòria a través d’un mosset.

Gràcies, Adela.