… I la tardor, per fi, ha arribat.

Ni que siga al mercat, perquè l’oratge s’entesta a allargar la temporada de samarretes de mànega curta, sandàlies i roba lleugera. El canvi d’armari es demora, es va fent a terminis. Ara una jaqueteta, ara uns pantalons llargs…

Avui, a la terrasseta d’enfront de casa, amb el sol a l’esquena, una canyeta i  la bona companyia d’una germana, em feia la sensació de gaudir més del dissabte. L’oratge, com dic, encara no se’ns ha mostrat enfurismat, violent en un país on “la pluja no sap ploure”, i en un tres i no res tenim una gota freda. Metonímia i hipèrbole, tot en la definició.

Mentre la gota es decideix –o no- a deixar-se caure per ací, els qui viuen al camp o els qui, com jo, tenim un mercat a tocar, anem gaudint –encara més- de l’estació. M’encisa la tardor. El termòmetre roman benigne després de la calorada d’estiu. El paisatge de les terres d’interior, amb el terra encatifat de fulles seques, ens convida a passejar (el genoll, malauradament, encara no). Me n'estime les vesprades, quan, acomplertes les obligades reunions d’inici de curs a l’escola, el conservatori, l’institut, i les visites mèdiques estacionals, puc passar-me estones –poques, curtes- a la cuina o al sofà, llegint o fent punt de ganxo (ara, mare!). Les Jornades que organitza l'OctubreCCC, veritable antioxidant cultural en quantitat i qualitat superlativa, em carreguen d'energia i esperança (enguany, atesa la situació d'ofec econòmic arran de les multes per haver emés tv3, encara tenen més valor). 

Al mercat,  les parades han renovat les temptacions que, en forma de fruites o verdures, m’inciten a carregar més del compte… Ja hi trobem alls tendres, bledes, espinacs, mandarines dolces, codonys, caquis… i gínjols. Sobretot pel que fa a la fruita, és un “allà vaig, d’allà vinc”, tan preuada és.

Amb els caquis no hi ha manera… que la cistelleta arribe a la nit. En mengem com si fóra una llepolia de sabor i textura especials. L’arbre, originari d’Àsia, és molt conreat al País Valencià, on compta amb DO. Quin espectacle, un caquier a la tardor! Amb els fruits rojos, les fulles a terra, és una bellesa.

La fruita, com dic, té un sabor i una textura sensacionals (suau, semblant a la melmelada amb “peixets” gelatinosos), però convé no abusar-ne, ja que la majoria de varietats (tomater, roig lluent…) són molt astringents a causa dels tanins. D’altres, com el Sharoni, no tenen aquesta característica; la mida és prou més gran i la textura és sòlida. A mi m’agraden els de sempre, ben madurets, que si en mengem una mica verds ens deixen la boca feta un fregall. Si trobem que encara no ens els podem menjar, convé que els posem en companyia de pomes o llimes perquè vagen madurant.

Quant a les propietats que ens aporta, podem destacar-ne el betacaroté, la vitamina C i el potassi. Tot plegat ajuda a la visió, la pell, els ossos i les defenses.
Una altra fruita que em trobe escadusserament al mercat és el gínjol. Pertany a la categoria de fruits perduts, de varietats oblidades en la cursa per la gran producció, la distribució massiva, el monocultiu… Gínjols i sorolles (encara més difícils de trobar) són un referente de ma mare quan, de tant en tant, recorda la seua infantesa. I jo, quan en trobe, engegue la imaginació.

El ginjoler és un arbust, procedent d’Àfrica o Síria, que es conrea a molts països de la Mediterrània i d’Àsia, i la fusta del qual s’empra en la fabricació d’instruments musicals com gralles i tenores. Els fruits, petits i amb un pinyol, tenen un sabor lleugerament àcid, i una textura un tant cruixent. Bons de veritat. Rics en vitamina C i sucre i laxatius lleugers (ja sabeu, per si us atipeu de caquis...). S’han emprat com a  expectorant i contra malalties respiratòries i de la gola.

Ens els podem menjar en alliolis, melmelades, xarops... o bé crus i secs (el preu no em dóna una altra opció).

Hom creia que el ginjoler duia fortuna a les cases, i era usual trobar-ne a les zones assolellades. Ara gairebé no se’n troben, i és per això que no sempre n’hi ha a les parades. Adela se n’ha plantat un, no sé si conscient o influïda per l’adn secular mediterrani. Espere que l’any vinent comence a donar fruits. 
Caquis, gínjols, moniatos, castanyes, magranes, mandarines, codonys...  em deixen ben clar que, malgrat la temperatura (i la consegüent manca de bolets), ja fa un mes que estem en la tardor. I me n'omplen el rebost.
Dimarts, taula rodona a l'Octubre, amb Laura Borràs, Meius Ferrés i Anna Clua ("Feminitzem la xarxa. Internet"). I, dimecres al matí, incursió al mercat en busca de sorolles!

Tardor. Ja. Per fi.