Estellés, sempre

Estem vivint temps d’atacs al català, atacs com no pensàvem que es podien repetir en democràcia. La supressió de les línies en valencià per un decret de plurilingüisme que, si s’aplica finalment, només ens pot dur més castellà, la supressió del requisit lingüístic per accedir a una plaça a l’administració, i que van fer que molts valencians isquérem als carrers la passada primavera, són només uns exemples. D’altres, com la sentència del TSJC, que insta a introduir el castellà a Catalunya com a llengua vehicular, en un model d’immersió lingüística que funciona, és un atac sense precedents.  I ens podríem passar una llarga estona anotant les agressions que patim els qui tenim “el defecte” de ser bilingües i estimar-nos la llengua materna fins al punt de voler-ne la normalització. Temps durs, que reclamen força, empenta, unitat.

Em sembla que tornem als anys vuitanta. Actuava Al Tall a la plaça i, si hi ballàvem, l’endemà plovien visites a la botiga de ma mare amb l’avís, mal amagat sota la cançoneta: “Que balladoretes, les teues filles!” I els pares que ens renyien per això, per haver ballat amb Al Tall, per haver escoltat la Moixeranga… no fóra cosa que patírem un boicot al negoci. Tenien por. Teníem il·lusió i tot estava per fer. L’home d’una cosina meua, amenaçat per ser d’esquerres i catalanista, va dur Estellés al poble. Ho recorde en la teranyina de la memòria…

Ara, passats tants anys de democràcia (hi pose les cometes?), el de Burjassot se’ns fa més necessari que mai. El poeta compromés, valent, la veu d’un poble, la força que ens cal. És per això que els sopars Estellés, dedicats a l'autor de Burjassot o a molts altres escriptors, filòsofs, persones sàvies del país,  es van estenent. I, si hi anem, hi hem de dur els joves, els adolescents, perquè en sàpien, perquè s’emocionen amb els versos, amb les anècdotes. Perquè aprenguen a estimar la llengua que parlen, perquè lligen la nostra bona literatura i, si volen, perquè valoren el compromís de molts amb la terra i la defensa de les llibertats.

Estellés, sempre.

PS: L’any passat, després del sopar Estellés de l'Octubre CCC, vaig publicar aquest post. I, a l’homenatge en xarxa promogut per l’infatigable Víctor Pàmies, en vaig publicar aquest altre. Per si us ve de gust…