Un viatge amb molta barra… de la bona!

Platja de La Griega

Agost a la nevera, a taula, a l’armari, a l’atmosfera tòrrida de migdia. Al meu cervell, que no troba el moment ni els mots per escriure un post lleuger com una picadeta en una barra. També és cert que, en tornar del viatge, la rehabilitació m’agafa moltes hores i moltes energies, i la pila de llibres per llegir,  les estades amb la família i els amics, i les llargues becades m’allunyen de les tecles sense remei.  Què hi farem!

Doncs bé, feta la justificació (encara que no sé si hi ha algú a l’altra banda: eoooooo!!), ataque per fer un resum de l’estada per Astúries i Vitòria.

Amb un oratge més asturià que altres anys (aquella terra és una destinació ideal per l’estiu, i hi hem anat molt), núvol, plujós i un pelet massa fred, i una companyia immillorable, hem recorregut platges, pobles, indrets preciosos. Uns, ja coneguts; d’altres, familiars. Tots, recomanables. Hi ha tanta bellesa pertot…!

Un altre al·licient d’Astúries és la cuina tradicional i la qualitat del producte. A banda de les faves, no ens podem estar d’esmentar el peix  i el marisc, la sidra, els embotits i la carn. Però on destaca, al meu parer, és als formatges. Quina varietat! Llàstima no viatjar a la cabina d’un camió frigorífic, perquè me n’hauria dut un munt. Cal triar, i, com que ens agrada molt el formatge de cabra, ens n’hem dut dels Beyos, de Gamoneu i Caxigón. Són excel·lents. Una festa, les parades al mercat de Ribadesella, per dir-ne un. Amb el Picón de Tresviso i una miqueta de sidra es fa una crema de formatge molt fina. Podeu imaginar el cotxe, carregat amb el millor d’aquestes terres. I, ara, la nevera, que em tempta cada volta que l’òbric.

No hem tingut sort, però, en la tria de restaurants. Alguns ja els coneixíem d’altres viatges, i la decepció encara ha estat major. La majoria dels establiments asturians on hem menjat ens han deixat una sensació de clavada-anti-turistes. Racions esquifides i preus elevats (el pa, no demanat, capítol per aprofundir-hi) Llàstima.

La barra de Don Vino

Don Vino

Ja fora del Principat, on hem gaudit a bastament ha estat als bars. Quines barres més ben assortides! De camí a Vitòria, férem una parada a Santoña, on tinguérem la sort de tastar alguns “pintxos”a Don Vino, un local mínim on m’hauria quedat a viure. Pintxos de qualitat (la foto de la barra ho diu tot) a 1´5 €. Una festa! El de truita amb gules i pebre estava boníssim, però em quede amb el de bacallà arrebossat amb pebre de Padrón. Parada a la botiga de conserves Emilia, al carrer dedicat al militar que arribà més alt que ningú (no m’ho podia creure!!), oriünd de la població. I a carregar el cistell amb tot de conserves. Les anxoves, addictives. Tant com el peix a la brasa… 

Torrada de llamàntol a La Huerta

Barra de La Virgen Blanca

Pissarreta de La Malquerida

Galtes

Calamar amb aire de julivert i miques

Foie a la planxa amb orellanes i panses

Torrada de polp amb allioli de fruits rojos

Gasteiz, una joia. Feia massa anys que no hi anàvem, i ens ha fet gust a poc. És una ciutat amable, preciosa, on creixen jardins i escultures pertot. Del carrer d’Eduardo Dato al Kutxi (Cuchillería), passant per la Plaça de la Virgen Blanca i la Correría, el camí està ple de temptacions que ja mereixen una visita pecadora i sense propòsit de redempció. A la Huerta (C/ Dato)  tastàrem un pintxo de llamàntol amb allioli suau i alls laminats, boníssim. De la mateixa zona, al Saburdi, pintxos molt treballats però de qualitat inferior. El Virgen Blanca, un local modern i acollidor, amb bons mossets a ritme de jazz, ens agradà molt. El 7, al carrer Kutxi, és un local viu, dinàmic, amb predomini de gent jove, on fan uns entrepans molt complets a bon preu (l’opció més adequada per assaciar els adolescents del grup, que mengen més que una revolta de riu). Ara bé, el lloc que em/ens captivà fou La Malquerida. Un local xicotet, amb terrassa (però al juliol feia massa fred per estar-s’hi), de gom a gom. A les parets, pissarres amb l’oferta de pintxos i tapes. Ja ens venia salivera! Galtes de vedella amb creïlla i ceba confitada al Pedro Ximénez, torrada de polp amb allioli suau de fruits rojos i pebre dolç, calamaret amb aire de julivert i miques, foie a la planxa amb panses i orellanes, el clàssic de pernil ibèric amb tomata… La carta és complideta; ens caldria una altra visita!També ens quedà pendent el Sagartoki, però ja sabeu que viatjar amb xiquets (i Sara encara no ha fet sis anys) limita una miqueta. Els majors van gaudir d’allò més amb aquestes delicadeses, i van camí de ser tan llépols i gormands com els pares. Tot amb mesura. En tornar, una miqueta a dieta per cabre en la roba, i a somiar amb una altra escapada a Euskalherria, un país amb molta barra… de la bona!