Enric Valor, cent anys

Avui, 22 d’agost, fa cent anys que nasqué Enric Valor, i des d’1entretants i de Víctor Pàmies m’arriba la convocatòria d’un homenatge blocaire que no puc, ni vull, defugir. Anem-hi, doncs.

Valor aparegué a la meua vida a 1r de Filologia. Havíem de llegir-nos les Rondalles Valencianes, adaptacions d’alt nivell literari de la rondallística popular. La riquesa lèxica d'aquesta obra em feia llegir-la amb un diccionari al costat, però, malgrat això, en vaig gaudir bona cosa. Els estudis sobre gramàtica m’ajudaren, i el Cicle de Cassana, molts anys després, m’ajudà a comprendre la dissort del meu país en una època terrible i, també, a apreciar la bellesa d’aquestes terres,

Paisatge valorià: a prop de Planisses

sublimada al paper en una prosa riquíssima i plena d'expressivitat. Atenció als textos que, de ben segur, publicaran Vicent Brotons i Josep Daniel Climent, veritables estudiosos de l’obra valoriana. I als d’altres companys que en saben prou més que jo. Quant a mi, parlaré de la impressió que em causà la coneixença d’una personalitat única, d’un autèntic savi. Hi pense, i reconec que he estat molt afortunada.

Fa molts i molts anys vaig tenir l’honor de presentar Enric Valor a la biblioteca del meu poble, on pronuncià una conferència. Ell i el marit de la regidora de Cultura em recolliren de l’institut. Estava molt nerviosa;  la responsabilitat de presentar un veritable homenot, un mestre de mestres, un escriptor majúscul, un erudit, enamorat de la llengua i la cultura d’aquest país nostre, i de fer-li justícia, em tenien feta un manyoc de nervis. A més, treballava de vesprada, sense temps de repassar les notes que, al seu costat, em feia vergonya de llegir. Aquesta inseguretat la va desactivar el savi de Castalla dient-me:”Vosté fa molt bones crítiques”, tot referint-se a un article publicat al butlletí municipal. La seua amabilitat em desarmà, i em donà, alhora, l’empenta per asseure’m al seu costat i donar-lo a conéixer als veïns que s’hi acostaren. Algunes dones, “blaveres” de pro, intentaven provocar-lo amb la pregunta de sempre, i ell les deixà bocabadades amb una classe, una elegància que no he vist en ningú més. És clar que reconegué la unitat de la llengua, però ho féu amb un to conciliador i un didactisme preciós. El valencià és català, sí, i quin català! La combinació de pronoms, l’ús del perfet simple, mots genuïns –recorde l’exemple d’”entrepà”-… Estava desvanida. En acabar l’acte, vam sopar a “Salsita”, un restaurant, ja desaparegut, ubicat a l’andana d’una casa de poble. Pa torrat amb tomata, verdures a la planxa, peix o carn… Un lloc acollidor, senzill, on l’alcalde, la regidora de cultura i el seu marit, Lluís Barrones i jo vam gaudir de la companyia de Valor. Com en tota conversa informal, s’hi tocaren temes diversos. Recorde el somriure pícar en parlar del fred que patiren, el 1960, els nord-americans establerts a l’estació de radar de l’Aitana. Ell, caçador avesat a passejar per la muntanya, n’havia vistes de ben grosses, però aquella li feia especial gràcia. S’esplaià contant-nos com anava de poble en poble,, per carreteres de muntanya amb un sis-cents, per tal de recopilar les meravelloses Rondalles Valencianes. I, a la pregunta de l’alcalde (del PSOE, de quan aquest partit governava arreu) sobre la qüestió sobiranista/autonòmica, la seua contestació, afable i distesa, però clara: independència.  

D'una correguda, aní a casa i portí un exemplar de les Rondalles publicades per Gorg que ell, en unes ratlles amables i  hiperbòliques, convertí en una joia.

L’anecdotari que eixirà d’aquesta diada pot ser ben gruixut: aquest homenot de somriure perenne, barret i bastó sempre atenia els que se li acostaven amb paciència i respecte. Pel carrer. A sa casa. Sempre. Com sempre ens el trobàvem a les manifestacions en defensa dels nostres drets, compromés, valent. I, quan faltà, una munió de gent l’acompanyàrem com s’acompanya un pare, un germà, un fill. Ens va deixar, sí, però el trobem ben viu a les seues obres, siguen les rondalles, les novel·les o, fins i tot, als fulls gramaticals que publicava al Tio Cuc. Un homenot que ens marcà un camí. Seguim-lo. Amb Valor.