Un dinar fantàstic

Les fotos, cortesia d'Empar

A les meues amigues Carme i Empar

Fa ja anys i panys que treballe amb Carme i Empar. Tants, que ens hem fet molt bones amigues. El naixement i la criança dels nostres fills, preocupacions i alegries diverses han anat omplint el rebost de vivències compartides. Això i el café “laxant” de la maquineta uneix molt. A la vida i al lavabo de senyores (ai, la vena escatològica, que ataca de nou!). Als descansos (el millor de la feina) hem anat teixint una xarxa d’amistat lluny d’obsolescències programades. I han sorgit eixides al teatre, al cinema, soparets, cervesetes després d’una mani… Converses telefòniques, correus… Amistat “per terra, mar i aire”. Totes tenim la vida molt ocupada, i se’ns fa difícil coincidir fora de la feina.

Ara bé, no perdonem els aniversaris. És l’excusa perfecta per retrobar-nos i gaudir d’una estona plena de complicitat i bon humor (“Dientes, dientes!” que diu la filòsofa), ni que siga amb una orxateta. Quan ens ve bé, un àpat en un bon restaurant ens deixa prou de temps per posar-nos al dia, riure, passejar per (fer-nos la il·lusió de) rebaixar l’arrosset…

Dimarts de la setmana passada era el dia lliure per celebrar l’aniversari de Carme i acomiadar-nos fins al setembre. Un bon motiu per fer la rehabilitació amb ganes. Amb el temps just (ja m’esperaven) vaig arribar a Vuelve Carolina,   un dels locals de Quique Dacosta al cap i casal (a l’altre, Mercatbar, ja vam anar fa uns mesos), al carrer de Correus.

La decoració és moderna però gens freda; al menjador del fons hi ha un jardí vertical que m’agradà molt. Em sembla un toc gairebé irònic sobre el que, fa anys, molts consideraven que era l’essència de la decoració: disposar quatre plantes… Molt acollidor, amb més distància entre taules que a Mercatbar.

El restaurant ofereix, a més de la carta, un menú individual i un de tapes, tots dos a taula completa. Ens vam decidir per aquest últim, i ens va agradar moltíssim. Les tapes, ací, són més elaborades. Saboroses totes. Unes, divertides i subtils alhora (el iogur de foie gras, “migas” caramel·litzades i fruits secs ratllats, per exemple), d’altres contundents però amb un toc de refinament, com l’ou “poché” amb cremós de botifarra i migas o el Cristal&Roast Beef. Boníssims els llagostins cruixents amb emulsió de tomates seques; ens va sorprendre la pizza freda a l’inrevés (una amanida coberta amb unes làmines de pasta finíssima); els daus de salmó marinat amb matisos de països, correctes (val a dir que no és el peix que més m’agrada).

I, de les postres, ens agradà tot. Tant, que haguérem de fer un sacrifici i apel·lar a la "síndrome de mare aspiradora" per tal de menjar-nos-les totes: taronja en textures, fullat clàssic i fruites gebrades.

Un dinar així, amb una companyia tan bona i amb tantes ganes de passar-ho bé és dels que carreguen les piles i ens deixen amb ganes de repetir. En tornar de vacances, xiques, quin lloc triem?