A la fresca

Els dies previs a l’èxode, el canvi de ritme ens pilla passats de revolucions. Els xiquets ja no van a escola, i l’obligació d’alçar-se matí per dur-los, o de fer de xofer a la vesprada s’acaba bruscament. I no ens hi trobem, amb temps per mandrejar (ara m’alce a les 8!!) i, també, amb la casa okupada per l’adolescent, el cosí, la xiqueta-però-no-tant i l’amiga, el MTV Tunning... No sé què és pitjor!

També amb brusquedat s’instal·la, fins l’octubre, la calor apegalosa de la costa (mai no he sabut bé per què la gent triava aquestes terres entaulellades com a destinació turística atenent al clima). Si no hi ha obligació, convé restar a l’ombra a les hores de calor, i eixir a primeres hores del dia, o bé a poqueta nit, quan la brisa és benigna i el ventall no és una eina bàsica de supervivència a la ciutat. Aquestes hores de pas a la nit m’agraden molt per reunir-me amb amics i fer un sopar informal. A la terrassa d’uns bons amics, o a la devesa del Saler, il·luminats per la Lluna; potser devorant un entrepà en un cine d’estiu (preferentment amb Hitchcock; en qualsevol cas, alerta amb la programació de la Filmoteca, no us perdeu cap obra mestra!) o en una terrassa del barri, sopar a l’aire lliure és una delícia. Ens deixa la pell fresca, la son plàcida, el plaer de la conversa. I això és molt.

Despús-ahir vam fer un sopar pensat i fet a El Rus, un local de Russafa especialitzat en entrepans. La carta (que gairebé no puguí mirar, ja que m’havia parat a saludar una coneguda) és molt extensa, i podem triar tipus de pa. Jo me’n vaig demanar un de pa de ceba amb pit de pollastre, albergínia torradeta (amb el toc especial del foc) i formatge, que estava ben bo. I no em pose a fer un publireportatge, però pensava en l’èxit d’una proposta tan senzilla: un entrepà ben combinat pot ser suculent, i amb un toc de creativitat i bon servei, la cosa rutlla.

Si es tracta de fer un sopar casolà de tapetes, lluïdor i fàcil, els qui vivim a la vora d’un mercat ho tenim ben fàcil. Jo em decidesc per productes de temporada i km.0 sobretot, i amb una elaboració mínima. A l’estiu, trobe unes tomates valencianes (del Perelló)

divines per fer una amanida zen: només la tomata i unes olives, o bacallà esguellat i un gra d’all picadet, ja és una festa. Unes clòtxines o unes tellines, de categoria. Les primeres, amb uns grans d’all, uns talls de llima, un raig d’oli verge i, per als valents, una punteta de bitet, i al vapor. Les tellines, les tire a la paella després d’haver sofregit un all tallat a làmines. En dos minuts estan fetes, i desapareixen en un tres i no res. La truita (de carabassó, d’albergínia, de creïlla) mai no falla. O un “mullerengue:pimentó, albergínia, tomata, ceba... torrats. Els clàssics aladrocs en vinagre. L’esgarradet. Pebrots de Padrón. Ales de pollastre al forn. Sardines a la brasa. Una coca de ceba i botifarreta desfeta. Amb brisa i bons amics a taula, èxit garantit... Xe, quina gana! Sort que ja he sopat!