Spritz... i més!

Els qui tenim fills passem una llarga temporada de les nostres vides dubtant si lleven els carrers a la nit. Perdem contacte amb els bars; si de cas, hi anem, dissabte a migdia, si tenen una terrassa tranquil·la, lluny d’ensurts. Ens relacionem, sovint, amb altres pares (qui, sense, ens podria aguantar?), amb els quals compartim converses sobre temes variats: alimentació, escola, extraescolars... i política, viatges, aficcions diverses... (no vivim en un univers tancat, no del tot). Gràcies als xiquets aprenem a gaudir dels matins assolellats, dels parcs, de pel·lícules meravelloses d’animació... No, no ironitze (que podria, eh?). La criança és llarga (ara, diuen, fins als trenta-tants...). Tant, que, quan podem eixir de nit, ni que siguen dues horetes (el temps just per sopar al barri, o ben a prop), almenys en el meu cas, em costa. La mare-lloca. El costum de tants anys. La mandra.

Per sort, no tots són tan parats com jo, i la meua germana (i còmplice) Adela, i el seu xic, ens van acomboiar divendres per eixir junts una estoneta. Deixàrem els xiquets (bé, llevat de Sara, els pre i adolescents) amb el sopar quasi fet (Lluís muntà uns entrepans amb cansalada torradeta sobre unes tallades de pit de pollastre empanat que tingueren molt d’èxit) i quatre normes bàsiques. I ens disposàrem a sopar de picadeta itinerant. Primer, a Ca Mandó, un local mínim, agradós, on la carta i el servei és en valencià (tinc molt clar que, en qüestió de llengua, i tal com va la cosa,  aplicaré la discriminació positiva). Unes torrades de Torta del Casar amb codonyat i olivada, i al carrer. Passeig cap a la Plaça de la Reina. Uns pintxos rutinaris al local homònim, però és que tot estava ple i calia menjar alguna cosa més. Quanta gent ix un divendres a la nit? Em sentia extraterrestre –o, més aviat, com el pacomartínezsoria aquell, bocabadada-. Unes gambades més, i ja érem a l’objectiu prefixat. El Joe’s Garage, un local minúscul i ye-yé, on uns italians ben simpàtics (ell de Palerm i ella de Milà) serveixen, a més de piadines i focaccia, cocktails diversos, entre els quals hi ha, per descomptat, l’aperitiu més preuat al Véneto i l’objectiu de la incursió nocturna: l’spritz. Els nostres acompanyants el van tastar durant el viatge d’estiu, i en tornaren amb el material bàsic  per convidar-nos-hi. Un dinaret a sa casa... i l’spritz ja tenia més seguidors!

Però... què és, l’spritz? Abans, es tractava d’una barreja de vi amb aigua. Ara, tot i que no n’hi ha una sola composició, es tracta d’un aperitiu amb 1/3 de prosecco (vi blanc escumós), 1/3 de soda, gel, i 1/3 d’Aperol, Campari o Cynar (totes elles, begudes amb un toc amarg) , aromatitzat amb rodanxa de taronja o llima. Les proporcions, segons el lloc on ens el preparen, és clar. Si no en tenim, de prosecco, un bon cava ens farà  paper. Se sol acompanyar amb papes, olives... com a bon aperitiu que és.

Aquesta beguda és habitual a migdia a les terrasses del Véneto. Nosaltres, al Carme, de nit (és el que hi ha), en vam gaudir. De l’spritz, de la piadina... però, sobretot, del ritual. I del fet d’haver pogut situar-nos, per una estona i gràcies a la imaginació, a la bella i enyorada Itàlia.

Els amos del bar, oberts i amables, ens van fer un repàs ben didàctic per les diferents combinacions d’spritz. Jo, però, xarradora de mena, els vaig punxar amb la debacle electoral de Berlusconi. Sé que parlar de política amb desconeguts és arriscat, però també és una manera ràpida (per bé que esquemàtica) de saber per on va la cosa. No em van decebre gens. Tots dos es mostraren farts i avergonyits de l’impresentable que –diuen- els representa, amo d’un imperi mediàtic (i, per tant, de l’opinió de bona part dels italians, dels que no saben que cal un esforç per estar informat) i de mig país. Corrupció, modificació de les lleis a conveniència, impunitat, manipulació... en una democràcia europea. I, com que tant fa el sabó com el fil negre (tot és per  la roba), i una cosa duu a l’altra, ens va brollar la indignació. Una indignació profunda, de fa molts anys, amb els desvariejos i els abusos de poder que patim alguns. La restrictiva llei electoral, la privatització de serveis públics, l’anorreament de drets lingüístics a casa nostra... en són un exemple.

També, però, va sorgir l’esperança que aquest moviment dels ciutadans arribe a eixamplar-ne la participació en la vida pública (inclòs el dret d’autodeterminació que tant els ha costat d’admetre, als de BCN; ni m’imagine la votació a Madriiiit!), i que els qui s’hi dediquen (a açò de la política, dic) s’ho facen veure.

Apurat l’spritz (i el temps prudencial fora de la llar), a l’hora en què la princesa esdevé ventafocs, arribàrem a casa. Tot en ordre (relatiu: la cuina...).  Fins una altra. Amb quina excusa?