Per un estiu saludable

L'Albufera de València, un paisatge familiar

Canvi d’estació. La roda del temps va amb pilot automàtic i res no l’atura. Els aparells antimosquits són, ja, part de la decoració, com les samarretes sense mànegues a la indumentària. El ventall, imprescindible, a la bossa de mà. Concerts, classes obertes de dansa, vacances escolars. Fa calor. Estiu.

Ha estat, aquesta, una primavera convulsa. Les primeres mesures contra la llengua i l’ensenyament públic després de les eleccions ens han tret, i ens trauran sovint, al carrer. No podem restar quiets, muts, davant l’ofensiva que ens vol esborrar del mapa lingüístic. Estem nerviosos i, a més, fa calor.

Soroll. Molt de soroll. Aquest matí sentia, des del menjador, la cançó “Francisco Alegre” , i moltes més, versió orgue de mercat. De la cuina, però, m’arribava el tro persistent, el brunzit molest de la F1, un “event” que té lloc... a uns quants quilòmetres de casa! No vull pensar com deuen patir la contaminació acústica els veïns dels barris més propers al circuit. Per exiliar-se. O tancar finestres i emprar taps a les orelles. 

De vesprada, traca. I, ara, la segona revetlla –ambdues a deshora- de Sant Joan. Musiqueta (sic; ara mateix estic sentint Camela) que s’allargarà fins les dues de la matinada (calia?).

Davant totes aquestes agressions a esperits sensibles com el meu (noteu-hi la ironia i l’accent engolat, que ja menge pa amb corfa), hem de defensar-nos i mirar de gaudir d'un estiu saludable i, fins i tot, de la calor mediterrània (de deveres que escriure amb les Azúcar Moreno de fons és difícil). I ens hi posem, clar que sí!

Dimarts vam assistir a la gala de graduació dels alumnes del Grau Professional de Dansa. Unes actuacions millors que unes altres, però totes tenien un bon nivell; són, ja, ballarins, i ens van regalar un treball ple d’esforç, de superació, de renúncies, de la bellesa del moviment. Ahir, al Café del Duende (C/ Túria, 62), el nostre amic Manuel Fernández ens féu vibrar amb la seua veu. Fonda, potent, sàvia. El guitarrista, Manuel Reyes, i els balladors Cristina Simó i Jesús Aguilera, tots excel·lents i a to amb Manuel. La companyia, a més, era gratíssima: Adela i Javi, Puri i Pep, i el retrobament amb amics de fa molts anys, com Imma, Lola, Pilar, Paco... Un mosset de felicitat. 

És clar que no totes les setmanes estiuenques gaudiré d’aquests privilegis. Per als dies feiners, a més de millorar amb el genoll fins el restabliment total, em demane lectures refrescants i amb un toc àcid, com “Oncle Oswald” de Roald Dahl (que m’estic cruspint a la magnetoteràpia). Novel·la negra, totxos, llibres de cuina… De tot, que l’estiu és llarg.

I, pel que fa a la cuina (ara sona la “Macarena, aaaah!), miraré de preparar begudes, postres i plats lleugers i abellidors, continuarem fent pa (la pràctica ajuda, no?) i seguiré aprenent dels mestres. Us adjunte les darreres elaboracions líquides i semi de cara a l’estiu. La primera és una adaptació de la copa de fruita amb gelatina de taronja feta per Gemma, de La cuina de casa. Tenia a la nevera un bon tall de meló d’Alger amb risc de llançar-se a perdre, de manera que vaig engrescar la xiqueta a fer-ne boletes mentre espremia el suc d’unes taronges que també corrien perill. Les restes foradades de la polpa del meló, les vaig batre i les vaig afegir a la gelatina de taronja (tot s’ha d’aprofitar).  El resultat, unes postres amarades de vitamines, refrescants i molt gustoses, que van fer gust a poc. Tant, que n’hi hagué una segona tanda.

D’altra banda, m’abellia fer una llet vegetal que no fóra l’orxata, i seguint el mateix procediment (tot i que reduint la quantitat: 150 gr/l) en vaig fer d’avena. Més densa que no l’orxata, no té tant de sabor, i hi he afegit una miqueta de canyella. Bona.

I, per a la set entre hores, infusió de garam-massala a la nevera. No li cal sucre, de bona que està. 

(“Volare” sona ara. Sort que, entre tanta morralla, hi ha els clàssics carrossones ).

Recorde que els aladrocs estan esperant torn amb el vinagre; us deixe, doncs. Demà (?) publique.

Us desitge un bon estiu (malgrat tot), amb amics, temps i salut per gaudir-ne.
P.S:  Avís: pense seguir donant la llanda des del fornet; no és un comiat, sinó una benvinguda a l'estació.