De colors

La meua infantesa, a través de moltes fotografies, la veig en blanc i negre. Recordades notes de color, però. A les cireres/arracades, en una excursió a Serra. Als calcetins verds amb borles blanques que lluïa, desvanida, a la plaça del poble. Als arrossars de la marjal, d'un verd elèctric, refulgent. Pantalons a quadres. Taronges sanguines. Mantega de colors…

Del blanc al negre hi ha molts tons de gris. I aquella època de l’EGB, del BUP, de les darreries del franquisme i de la Transició, com n’era, de grisa! Una sola televisió en mans avesades a tallar (ai, la censura, quantes malifetes!), que desinformava una societat atemorida, amb la voluntat i el pensament segrestats, on no es podia parlar de política ni a casa.  El sistema educatiu, massificat, ranci i sense cap atenció a la diversitat...no millorava massa la monocromia.

Els llibres, el cine, les idees que ens duien la germana major i la colla d’Alfafar, els debats a classe amb professors progres, tot plegat van donar pas a una realitat molt acolorida i excitant. El colp de Tejero em pillà a l’institut, en un grup on hi havia un neonazi, una falangista, algun anarquista i molts i moltes "bacores", gent com jo que no teníem massa idea de res. Aquell –em pense- fou l’any de la meua presa de consciència. No podíem ser neutrals, no podíem ser grisos. I eixíem al carrer, i cridàvem allò de “Ties Maries, vos queden quatre dies”...

Ha plogut, molt i malament, per ací, però, no sé com –o sí?- aquesta terra ha esdevingut, malgrat la contaminació lumínica, els events i totes les capes de vernís possibles, un territori erm, desolat. Gris. Com el no-do dels informatius d’una cadena pública que, per higiene mental, mai no veig. Com els vestits del conte aquell de l’emperador, fum i cendra. O l’autoodi que, disfressat de decret “modern”, condemna el valencià, el nostre català, a la desaparició en poques generacions. Una franja de costa grisa i xapada fins a dalt (amb taulellet de segona), amnèsica de la pròpia història, paradís per als botiflers.I per a les ties maries.

Irene amb Mònica Oltra

Molts valencians que ens estimem terra, llengua, dignitat, llibertat d’expressió… vam eixir dijous passat al carrer per dir, clar i ras, que volem viure en valencià. I ho vam fer vestits amb colors vius, alegres. No volem la grisor dels uniformes d'alguns col·legis concertats, ni els barracons amb arrels als patis de les escoles. Volem una escola pública, valenciana i de qualitat. Defensem l’ensenyament plurilingüe, sí, però partint del fet que cal protegir la llengua minoritzada i, a partir d’açò, anar avançant en l’adquisició d’altres idiomes. Rebutgem la massificació a les aules, que condemnarà els alumnes més desfavorits al fracàs escolar. I no ens faran callar.

El meu amic Víctor i la seua filla, lluint samarretes de disseny propi

Per tot açò, aquest dissabte, 18 de juny, tornem al carrer. Com fa tants anys. Per omplir-lo de vida, de cultura, de color. En valencià, per descomptat!