Cultura front a barbàrie

Al País Valencià, la primavera està sent especialment convulsa. Més enllà de xàfecs i ruixats a deshora (com sempre), els qui ens estimem el país i la llengua que ens agermana de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, tenim molts fronts oberts. Un, la defensa del dret a veure tv3, interromput a causa de les sancions econòmiques contra ACPV, i que fan perillar –mitjançant l’embargament de tots els béns, Octubre CCC inclòs- l’entitat cívica. Un altre, la nova majoria absoluta d’un partit ple d’imputats, que ens ha dut un desprestigi brutal. La gent que els vota, més aviat “fitxa”. No hi ha pensament crític. Millor: no hi ha pensament.

El darrer obstacle amb què ens hem trobat ha estat la decisió, per part de Font de Mora, de certificar la defunció (no debades és forense) de les línies d’ensenyament en valencià (PEV i PIL), la veritable joia de la corona de l’ensenyament públic. Unes línies d’immersió lingüística que han donat, i donen, uns resultats acadèmics més que notables en una autonomia amb un fracàs escolar proper al 40%. És cert que no és aquest l’únic atac: l’augment de ràtios a 35 alumnes a l’ESO (que no cabran físicament a les aules, fetes per 25), la reducció de professorat... Tot plegat, un panorama ombrívol, rúfol.

Ens alegra, però, que, malgrat la llei electoral, s’haja trencat el bipartidisme, i que altres veus es puguen sentir a ajuntaments i govern autonòmic. Ni que siga per higiene democràtica. També, que el corrent del 15 de maig s’haja estés per barris i ciutats. Ens cal repensar la societat en què vivim. I actuar. No sé com, però cal actuar. Eixir al carrer, manifestar-nos, demostrar que no som quatre gats...

I, front a la barbàrie, cultura.

Aquest ha estat, també, un mes enriquidor. La visita de Víctor Pàmies a Ca Revolta ens portà un treball fantàstic en el camp de la paremiologia, Amb cara i ulls, que també és el primer llibre en català finançat per crowfunding (micromecenatge a través de Verkami). Víctor és, a més d’un gran especialista, un excel·lent orador, i la seua intervenció fou molt amena. En la sessió, organitzada i conduïda per Laura Santacruz, l’acompanyaven Josep Daniel Climent, especialista en Enric Valor, que ens parlà de la preocupació de l’homenot de Castalla per conservar, difondre i depurar la llengua; Francesc Gascó (ai, guilopo, com t’ho callaves!) parlà de les rondalles de Beneixama (algunes, moltes, recollides per ell en un volum ja exhaurit), i de projectes al voltant de la literatura oral. Alícia Martí i Toni Torreño ens presentaren un treball preciós sobre la poesia oral improvisada, on participen instituts de tot el domini lingüístic. Una experiència que aquests alumnes duran al cor. Finalment, Francesc Mompó ens parlà la seua columna a L'Informatiu, la Iseta, on, alhora que feia una anàlisi crítica del país, hi abundaven les parèmies i dites populars.

Com veieu, una nit molt instructiva (i, també, lúdica: alerta!).

Dissabte passat, l’editorial Bromera ens regalà una Jornada, #literaTIC, gràcies a la qual gaudírem de l’entusiasme amb què Laura Borràs parla de la literatura digital. Una literatura “ergòdica” (que requereix un esforç), divertida, dinàmica, en moviment, oberta, on el lector re-escriu l’obra... En un (o dos, o tres...) clic. O amb el dit, que cada tecnologia ens està duent noves formes d’expressió i de lectura. Malgrat la meua ignorància en el camp, el poquet que n’he tastat m’encisa. La seguí J. A. Fluixà, que, amb molta gràcia i sentit de l’humor, ens presentà un pla de foment de la lectura molt assenyat. Per últim, Anna Ballester féu una sessió molt pràctica (i divertida) en què se’ns mostraven diversos camins per treballar la poesia amb els alumnes. A la vesprada hi havia col·loquis amb escriptors i una representació teatral, però... jugava el Barça, i la meua germana (i família) venien a casa, i calia cuinar per celebrar els gols amb la panxa plena. Algú que hi fos, que ens en faça cinc cèntims! 
Aquestes trobades, el contacte amb gent valenta, decidida i formada, ens encoratja. I, de coratge, ens en cal un bon grapat.

Tenim ara, doncs, un horitzó tèrbol, enteranyinat per la prepotència, el desgovern i la barbàrie. A nosaltres ens queda el carrer, la mobilització, la dignitat. La cultura. La vida.