"Sacrifici": menú del dia a Mercatbar

Ai! L’educació nacionalcatòlica, que vaig patir els primers anys de la meua vida, ha deixat una empremta en mi. Em costa dir que no. Em sap mal per l’altre i, m’agrade o no, de vegades em trobe en llocs o activitats que no m’agraden o que, senzillament, no m’abelleixen massa. Amb els de casa, assertivitat (massa i tot), però amb els de fora… Encara em queda bon tros d’aprenentatge!

Bé, com deia (ja veieu com divague…), si m’he de sacrificar, em sacrifique. I punt. A banda de les sessions –ara, sí, efectives i encertades- de fisioteràpia, d’on isc amb la lliçó de Fama  ben apresa (i la samarreta amerada), hem encetat un treball de camp just a l’hora de dinar. És, o no, prova de generositat?

Uiso, cuiner particular i –ja- professional, necessita aprendre, veure i tastar plats, acostar-se a diferents concepcions de l’art culinari. Els dies de feina, ficat com està al perol, prou té de sobreviure a les jornades maratonianes. Els lliures són per viure, estudiar, aprendre. I, jo, criada  -de menuda, eh!- a l’escola nacionalcatòlica, em "sacrifique" per ell.

És així com dijous, en acabar la rehabilitació, esperitada (a velocitat de tortuga, tot s’ha de dir), em vaig dirigir a Mercatbar, un dels restaurants que Quique Dacosta té a la capital dels events inútils, al bell mig de l’Eixample. A la una i mitja obren, i no fan reserves. Cinc minuts abans, hi havia gent esperant. Per sort, dia feiner, i a una hora tan europea, vaig poder triar taula. L’espai està ben aprofitat (potser massa i tot). La barra ens acosta les diferents tapes…. La decoració, lúdica, amb detalls de baret, a to amb el nom del local, però amb mobiliari funcional i de disseny. Així, ens trobem amb els plats i gots de Duralex de tota la vida (sí, els transparents, eixos que no es trencaven mai) o la carta apegada sobre una planxa de cartró. Prestatgeries amb caixes plenes de llandes, cistelles amb ous, embalatges diversos… que emmarquen una pantalla que reprodueix, en una tirallonga monorima, diverses preparacions del cuiner. La cuina, semioberta, permet l’aguait furtiu al tràfec de cassoles… Servei atent i informal. Ràpid.

Una volta feta –i transmesa- la inspecció ocular, ens tocava dinar, i, sent dijous i  feiner, vam optar pel menú del dia. Quatre tapes, plat principal (arròs o fideuada a migdia, i carn o peix a la nit) i postres, 16’50€ (beguda i pa a banda). Si triàvem de la carta, la cosa podia pujar massa per nosaltres. Les tapes, correctes. Una pizza margarita boníssima, cruixent i amb unes tomatetes seques Cherry exquisides. Espàrrecs de qualitat amb una vinagreta de verduretes, molt bons. Els pimentons del piquillo amb làmina de cansalada fumada, senzills -potser una mica massa-. La botifarra de Burgos torrada, de qualitat i digestiva. El plat principal, un arròs caldós amb pilota (massa contundent), verduretes i polpets, molt saborós i al punt. Les postres, una pannacotta i una mousse de xocolata, presentades en pots de conserva (aquesta originalitat els estalvia d’emplatar), només correctes.

En resum, per poc més de 20€ es pot dinar, raonablement bé,  però sense pretensions, en un local de Dacosta. Caldrà anar un dia a degustar només tapes, entre les quals hi havia homenatges a creacions de diversos cuiners de renom. Les conserves casolanes ja mereixen una visita. 

Però, és clar, si volem tastar la genialitat i el virtuosisme  de Dacosta ens hem de desplaçar a Dènia… encara. Mentre anem engreixant el porquet, continuaré “sacrificant-me”, a dinar de menú en dies feiners, tots els que calga. La setmana que ve,  al centre de la ciutat. I és que encara no m’hi sé negar. Coses de l’educació! ;)