Literatura digital

La setmana passada vaig poder assistir a dues de les sessions del XXI Encontre d’Escriptors, la temàtica del qual girava, enguany, al voltant de la literatura digital. Malgrat haver-me perdut més de la meitat del congrés _ai, el vici de treballar!_, vaig gaudir molt d’allò que vaig tastar, sobretot dimecres 28. Laura Borràs pronuncià una conferència amena i engrescadora: va fer un recorregut per diferents mitjans que vaticinen –o no- la mort del llibre, com ara Le Monde o L’express.fr. A més, va traçar la diferència entre la literatura digitalitzada i la digital; mentre que la primera reprodueix en format “e-book” el llibre, la segona participa de diferents codis alhora i pot estar sotmesa a una reescriptura contínua (inbetweeness, que en diuen els entesos). Segons l’especialista, “ La literatura digital és una realitat literària emergent que neix en un entorn digital i que només es pot llegir correctament en aquest context.” A més, afegí que la lectura d’aquestes obres requereix d’un esforç superior al que cal amb la literatura convencional. es tracta, doncs, d’obres ergòdiques.

La taula rodona posterior va ser d’allò més variada i divertida, com una bona safata de petit fours de luxe. Impressionant, però críptic al meu parer, el treball d’Isaías Herrero (La casa sota el temps,per citar-ne algun), un dels autors amb més nivell a casa nostra. Ramon Dachs mostrà la translació d’unes obres poètiques seues en format digital _que no captaren del tot la meua atenció_. Potser en aquest moment no estic per a obres transcendents, però el cert és que m’encisaren els treballs d’Eugenio Tisselli i de Ton Ferret, plens de creativitat, enginy i sentit de l’humor. Tisselli, programador des dels dotze anys, és autor d’un bloc, La mareadora, que s’autoescriu, o d’un servei de creació de versos per a poetes sense inspiració, entre d’altres obres. Delirant. Ferret és autor d’obres com Retorn a la Comallega, plenes de crítica social i política i, també, de sentit lúdic.

I és que, com bé va dir Raffaele Pinto, cal infantilitzar-se, allunyar-se dels prejudicis, aprendre a llegir un nou codi, per enfrontar-se al món digital, un món ple d’interseccions, enllaços, recreacions...

Ara, quan buscava les adreces per inserir els enllaços al text, he entrat al Blog de Literatura Electrónica del Instituto Cervantes, un lloc on hi ha de tot, ben servit i millor explicat. Ja sabeu, se'ns obre una nova manera de llegir literatura. I açò gairebé acaba de començar.

Hi ha, ben bé, un paral·lelisme entre la literatura digital i la nova cuina, oi que sí?Com en tot, cal posar-s'hi per tal d'apreciar-la.

El poder de la imaginació

Dissabte de vesprada, em disposava a sotmetre’m a una sessió de tortura cinematogràfica: un film on els protagonistes són una mena de rates parlants (un preu que hem de pagar els pares, de tant en tant, pel fet de ser-ho) que es dediquen a l’espionatge. Un fàstic.

Per sort, les entrades s’havien exhaurit i vam haver d’esperar per veure “L’imaginari del Dr. Parnassus” (doblada en castellà, no us penseu) de Terry Gilliam. Tot i que de vegades resulta excessiva en molts sentits, em va agradar molt.

L’escenografia del teatret ambulant, deliberadament “antiga”, em porta al cap visions dels primers films del gran Georges Méliès, on els trucatges feien un efecte màgic: era possible l’impossible. Aquesta pel·lícula ens porta, també, com l’Alícia de Lewis Carroll, a través de l’espill, als passadissos de la nostra ment. Els desitjos, les misèries, l’ànsia de felicitat dels personatges apareixen en uns decorats gairebé expressionistes.

L’obra és, també, l’última en què apareix Heath Ledger, la mort del qual a meitat de rodatge obligà a reescriure el guió. Les incursions del seu personatge en el món imaginari es van rodar amb l’actuació de tres grans actors i amics seus: Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell. Aquesta multiplicitat de cares no molesta, ans al contrari, mostra el caràcter polièdric i enigmàtic de Tony.

Ara bé, el que més m’ha colpit ha estat el duel interpretatiu entre Christopher Plummer i Tom Waits (llàstima no haver-lo escoltat en anglés!), visionari perdedor el primer, dimoni entremaliat el segon. Un goig, també, l’escena en què el diable balla amb l’adolescent, un ball quasi abstracte, amb reminiscències de La dama de Shangai pel joc d’espills.

Una molt bona sorpresa per a una vesprada fantàstica de dissabte. La imaginació al poder.

Mocadorada

Aparador de La rosa de Jericó. Foto extreta de Las Provincias, signada per P.G.

Els articles que vaig pensant entre una feina i una altra (tant, que semble una dona-orquestra), ja ho sé, em caduquen sense remei. I, així, ja han passat deu dies des de Sant Donís. Els aparadors de les millors pastisseries de València competien pel guardó que aconseguí La rosa de Jericó. Un goig, la façana modernista del mercat de Colom i tot de basquets plens de verdures i fruites que semblaven autèntiques. Si no fóra pels preus, perfecte!

Ja tenia alguna idea sobre aquesta tradició, però la xarxa m’ha acabat d’aclarir certs dubtes. Com tots sabem, Sant Donís és el sant dels enamorats valencians _ per cert, què fa un sant entre la parella? Dotorejar? _, i és costum, a la ciutat, que l’home regale a la parella una safata amb dolços de massapà cuit, la Piuleta i el Tronador, i també de cru, en forma de fruites i verdures, embolicat en un mocador per al coll.

L’origen ens porta a l’Edat Mitjana, quan les ciutats rebien la visita de personatges il·lustres, i els regalaven tot de viandes en safates. És a partir del s. XV que València començà a regalar plats de ceràmica amb massapà i d’altres dolços. El costum es va estendre i esdevingué el regal oficial pel sant alcavot. La llegenda, però, ens situa tot el poble rebent amb menjar Jaume I quan féu l’entrada a la ciutat. Difícil d’engolir, ni que siga amb moscatell de la Marina. Devien estar-ne contents, els àrabs, de l’entrada triomfal del cristià vencedor!

Pel que fa a la piuleta i al tronador, representen els petards que, bé per la suspensió de les festes arran del Decret de Nova Planta, bé per la prohibició de Carles III de fabricar pirotècnia, van ser recreats pels artesans del dolç. Hi ha qui diu que se’n pot fer, també, una lectura eròtica (açò ja m’ho empasse en sec, ja).

Com que m’agrada molt provar de fer algunes llepolies (ahir vam enllestir codonyat per tota la família), ja tinc a mà la recepta que Lorenzo Millo, aquell savi, deixà a Cocina valenciana (Everest).

Ingredients:

ametla (dolça i amarga, en proporció d’1 a 5)

sucre (la mateixa quantitat)

clara d’ou batuda

essència de fruites

colorants admesos

Preparació:

Les ametles, ben pelades i eixutes, es trituren i es van humint al temps que es treballen amb la clara d’ou batuda. Cal agafar el mateix pes de sucre; es posa a punt de caramel. Aleshores, s’hi afig l’ametla i es remena; es cou i queda llesta la pasta quan s’apega al dit.

Tot seguit, es trau del foc i s’estén en marbre enpolsimat de sucre fi. Se li dóna la forma desitjada. Quan se’n fan porcions, es poden afegir més clara d’ou i les essències i els colorants desitjats. A partir d’ací, creativitat i diversió.

Tot i que fora de les dates assenyalades, i sense necessitat que un sant ens ho mane, de segur que pasarme una bona vesprada donant forma a la imaginación, i calories a la panxa!

Enguany, la imatge de Rita, a la recepció institucional, amb una mocadorada a la mà, en comptes –o a més!- del LV roig, m’ha arribat al fetge. De segur que se la deu estimar mooolta gent, tant com al president el seguici que fa fer d’aquella una “processó incívica” (no us perdeu els articles del pica’m). De tota manera, aquell passeig no tenia molt a veure amb una entrada triomfal. Gens ni mica. Una vergonya. Per fer una mocadorada general, a l'estil d'aquelles que es fan als estadis. Sense dolços.

Tallem ja, que se’m fa tot agre!

Nostàlgia al rebost

L’estiu se me n’ha anat en un tres i no res. La sensació que el temps passa cada cop més de pressa es fa ben present al setembre. Tot d’una s’acaben les lectures, la migdiada llarga, les passejades. La platja, a joc amb la fi de l’estiueig, ni que siga per uns pocs dies, esdevé grisa i ja no abelleix el bany. La feina ens obliga a tornar a la ciutat i mamprendre un ritme ben intens, lluny de la calma dels dies infinits. Sort que, malgrat uns pocs dies de xafogor, l’oratge ha avançat la tardor. És així com l’enyorança del salitre i del blau de l’horitzó s’esvaeix a poc a poc.

Al mercat, carabasses, codonys i magranes, entre d’altres, donen la benvinguda al canvi d’estació i, de la mateixa manera que un dia de pluja ens fa goig de posar-nos manegueta, els fruits de la tardor desplacen cogombres, tomates o melons, tan refrescants ells. Prompte tindrem codonyat i gelea (que tant bon resultat ens donaren l’hivern passat), arrossets amb bolets i d’altres plaers mengívols. Umm! Ben mirat, tot plegat fa ganes de posar el perol al foc.

La Cerdanya. Cruïlla de camins i d’accents, una mateixa _desprotegida_ llengua de Salses a Guardamar. Les fortificacions deVilafranca de Conflent i Mont-Lluís, els estanys de les Bulloses i Malniu ( i el de més amunt, fora ja del circuit massaturístic), i Meranges, Pi i el paratge de la Roca Foradada, el parc dels búnquers de Martinet i Montellà (no us el perdeu) han fet que l’eixida d’enguany, per bé que curta, haja estat molt enriquidora en molts aspectes: paisatge, cultura, gastronomia... Al rebost, nostàlgia. Dels mercadets i de les botigues amb productes de la terra. La llonganissa de Bellver ja no hi és, però amb la flaire que desprenia un es quedava hipnotitzat. Boníssima. Els patés casolans que Raymond Pouget fa a Err, memorables. No coneixia el “pa de fetge” però, la propera vegada, el pot gran. De tot, en comprarem el doble. Sé que és pueril intentar allargar el temps de vacances, però, tot i que en part, quan taste aquestes delicatessen recorde els paisatges, el clima, l’amabilitat de la gent que coneixem a cada viatge, i em faig el propòsit de tornar-hi. Si Proust haguera provat l’embotit cerdà, potser no parlaríem tant de les magdalenes!

Temps d'estiu

Al bell mig d’aquesta estació _o estat d’ànim, tant se val_ trobe temps ( i connexió a Internet facilitada per una bona amiga) per acostar-me al rebost i mirar de fer algun plateret senzill i abellidor. Anem-hi, doncs.

Quan arriba juliol, de vegades em veig empesa fora de la ciutat, i això, tot i ser agradable, molt sovint em fa mandra. No hi ha transició; del vertigen de la feina, a l’estiueig. Faig per anar a València algun dia i la suoreta apegalosa, el baf que desprén l’asfalt i la calima aconsegueixen minvar el dessassossec provocat per la fugida. Bé, això i les rebaixes, que tot s’ha de dir. Enguany, però, la marxa ha estat gradual i, malgrat la calor, hem gaudit d’alguns dies molt enriquidors. La setmana del 6 al 10, Lluís va participar en el Seminari de Jazz organitzat per Sedajazz al Palau de la Música i en va eixir ben satisfet i amb més il·lusió per la música. El concert dels majors mostrà la qualitat i l’entusiasme de professors i alumnes. Quina marxa! Un altre aperitiu va ser la visita al Centre Arqueològic de l’Almoina (sí, encara no havíem pogut anar-hi). Les explicacions del guia i la riquesa de les restes la fan ben recomanable. I és que “descobrir” la ciutat, els museus, en dia feiner i amb poca gent és, per a mi, un plaer. La mirada tranquil·la, sense el tràfec de costum, ens mostra tot de matisos, de detalls que solen passar desapercebuts.

Es fa el dia de deixar el barri, la calor, les obres... i tots ho agraïm. Immediatament canviem el ritme. Llegir, llegir molt i ben bo: Paul Auster, Antonio Tabucchi, J. Kennedy Toole... i tots els que puga. Sopars a la fresca en companyia de bons amics. Exercici. Música. Aigua al cos, dolça i salada. I, a la cuina (a més d'aladrocs en vinagre, esgarradet, truites, coques salades, clòtxines, sèpia en ceba i d'altres preparacions gens dificultoses), tomata valenciana, protagonista de gaspatxos, tomata-amb-pimentó-i-tonyina, ensalades... Un consell: cal comprar-la al mercat, on els preus són raonables i la qualitat és ben lluny del plàstic amb què ens trobem a les grans superfícies.

Enguany, a més, n’he fet confitura, tot seguint la recepta que la Carme Ruscalleda fa a Cuinar per ser feliç.

Calen 2’5 kg. de tomates, 600 gr. de sucre, una branqueta de vainilla i el suc de dues llimes.

S’escalden les tomates, es tallen, es pelen i i es lleven les vinces. Tot seguit, es trituren i es couen a mig foc uns 20 minuts, per tal que s’evapore part de l’aigua. A continuació, s’aboca el sucre i la vainilla i es cou també fins que la confitura tinga ja una consistència més aviat densa. Amb el foc ja apagat, s’afig el suc de les llimes. Finalment omplim amb ella, fins a dalt de tot, els pots, ben nets i escaldats, no utilitzats abans. Es tapen i es giren cap per avall perquè facen el buit.

El resultat, bo però millorable. Jo, la propera vegada, les tallaré ben menudes, per provar-ne una altra textura. Amb certes variacions se’n poden fer de fruites i verdures estiuenques, com el meló d’Alger o l’albergínia. Enguany no se m’escapen.

Demà, però, un viatget al nord ens portarà, de segur, altres experiències, paisatges desconeguts, i sabors. Uns, per nous, i d’altres, per enyorats, arrodoniran aquest oasi de temps. D’estiu.

P.D.: Si us ve de gust, tasteu la meravellosa veu d'Elis Regina a "Aguas de março". Fa gust a poc.

Sabors. Beneixama (II)

Àngela i Àngela mostren la paella, en companyia de Juan Bosco, Carme, Paco i Mª Jesús. Tota una efímera obra d'art .

Els dies s’escolen lentamente i, a poc a poc, sense adonar-nos-en, estem al bell mig de l’estiu. La calor xafogosa d’aquestes terres fan que l’enyorança del nord siga cada cop més intensa. Això, malgrat el Seminari de Jazz al Palau de la Música, la cloenda del qual fou un esplèndid concert que em portà anys enrere i em va fer gaudir moltíssim d’aquesta música viva. Els xiquets m’acompanyaren, i veure’ls, i compartir l’experiència amb ells _sobretot Lluís, que participà en el Seminari_ fou una llepolia. Els de la Sedajazz es mereixen un llarg aplaudiment.

Trobe, però, que, abans de llançar-me a l’estiu, he de parlar de les exquisiteses de Beneixama. Ja he esmentat l’hospitalitat i el bon quefer d’Àngela, que va exercir d’amfitriona amb exemplaritat. Tot eren detalls i somriures... i n’érem vora vint!

En primer lloc, a l’arribada a l’alberg de la Talaeta (un dels quatre de què disposa el poble per a ús dels seus habitants) ens vam trobar amb la taula parada i beguda ben fresca. Per picar, un guisadet de magre amb rovellons, sublim; només amb això ja n’hauria tingut prou; a més, amanides, companatge gairebé casolà i... figatells. Per als qui no saben què són, direm que es tracta d’un embotit fresc, semblant a altres preparacions com la pilota de carn o el tastet. Sembla que grecs i romans ja en feien i, de fet, s’assembla prou als fardeles aragonesos i, fins i tot, a la shiftalia xipriota. A Còrsega, el figatellu és, però, un embotit sec. Al País Valencià en trobem a la Safor, la Ribera Baixa, la Marina Alta i inclús en zones mes interiors com l'Alcoià, com les joietes de Beneixama.

Una preparació pot ser aquesta:

- una mida de fetge de porc
- una mida de magre de porc
- julivert
- pebre negre

-claus d’espècia
- sal
- mesenteris de porc ( també s’anomenen tels del sagí )
- opcional: espècies (nou moscada, pebre roig, canella...)

Amb tota la carn ben picada, s’afig sal i pebre i es mescla bé en un bol amb el julivert i el clau també picats. Amb la barreja cal fer unes mandonguilles mitjanes. Tot seguit, s’estén el mesenteri i es van posant les mandonguilles al damunt. Cal retallar el mesenteri per poder embolicar-les. S'esclafen un poc i ja es poden torrar, a foc lent (molt important; es cou per dins i conserva el sabor), a la planxa o a la graella.

Ja els havia tastat, i li'n vaig encomanar a Àngela per tal de compartir la troballa amb la família. Un plaer.

Amb la taula plena, encara ens faltava el plat principal. Una paella de Susi, experta cuinera, feta amb conill, bajoques, pebre i rovellons de la terra. Molt bona i diferent, cosa d’agrair. No en sobrà gaire, no. I, per si algú s’havia quedat amb gana, Finín, la tia de la nostra amiga, amable i dolça com la mel, ens havia preparat un braç de gitano amb xocolate negre, i una tortada, feta només amb ous i ametla. La temptació era tan gran que no ens hi vam resistir. Un lloquet a la panxa i... vinga calories! Els grams que havíem cremat en la marxa, de segur que els vam guanyar en aquest dinarot. Sort que hi havia l’herberet del poble... i un alcoholímetre de butxaca. Passada una estona, enllestírem i donàrem per acabada la jornada. Un dia amb tot d’aromes i de sabors de la muntanya, de l'Alcoià, de Beneixama. Gràcies, Àngela.

Aromes. Beneixama (I)

Aquesta ha estat una primavera difícil. La salut dels majors, d'una banda, i la feina que s'amuntegava al despatx i creixia i creixia en progressió geomètrica, de l'altra, han fet que anara de bòlit i no poguera fer més que allò imprescindible. Tot açò, unit a la famosa astènia primaveral, ha tingut conseqüències: el bloc, amb el forn espatllat, l'esquena, feta un mapa de contractures, i l'ànim, per terra. En aquestes condicions, tot i que m'abellia molt, ni em plantejava la possibilitat de passar un dia a Beneixama (L'Alcoià). Àngela, companya de treball i nadiva d'aquest poble, s'encarregà d'acomboiar-ne una bona colla. Finalment, Carme i Conxa em van convéncer d'anar-hi.
Totes tres en vam ser les primeres a arribar. Àngela ens presentà la seua amiga Àngela, senderista consumada, que ens faria de guia per les muntanyes del terme, mentre ella es quedava al poble enllestint el dinar i fent-nos compres a la carnisseria.
Quan hi vam ser tots _o no?_ mamprenguérem la marxa (PR-CV 52). Tot i que no vam fer el recorregut llarg, van ser vora cinc hores de camí, de descoberta de forns de calç i de neveres, de gaudir d'un paratge natural ben conservat. Cal dir que de vegades, però, ens faltava l'alè. Una paradeta i, au!, un poc més. La bellesa d'aquestes terres s'ho val.
A les sendes més estretes, o al bell mig d'un barranc, l'aroma de la muntanya era intensíssim. Romer, sàlvia, sajolida i pebrella, entre d'altres, perfumaven l'aire. Autèntica essència de Beneixama, tresors del bosc. En vam collir unes fulletes per recordar, a la ciutat, l'experiència ( si ho fem, amb tisores i sense avarícia, que la natura no treballa a escar). La que menys coneixia jo era la pebrella (llegiu les precioses paraules de Joan Pellicer a la revista Mètode), planta gairebé endèmica del País Valencià, on és valorada com a condiment per a carn roja, paelles, olives... i el tradicional herberet o herbero, licor fet a base d'aiguardent i anís, amb una mescla d'herbes com aquesta: timó reial, pebrella, poliol, camamil·la, sàlvia, cua de gat, menta, fenoll, cua de cavall, romer, fulles de llimera i espígol. Es deixen macerar les herbes amb l'alcohol aproximadament un mes, i ja està fet. El de Beneixama és una delícia, suau i amb aroma.

Un camí llarg i sensorial, en bona companyia, i un bon dinar són l'antídot ideal per a les astènies i els estressos. Us ho jure: en vaig tornar nova!

Per parlar del dinar, un altre post. Ummm!

Paella amb bicarbonat

Perdoneu, estimats lectors -si és que encara me'n queda algun_, pel mes en què no he pogut fer res ací. Múltiples ocupacions, tant d'índole personal com professional (els amics n'esteu al corrent), han fet que anara de bòlit. Les bateries, descarregades; l'estrés, pels núvols. Ara, per fi, torne a tenir alguna estoneta per escriure, per cuinar algun plateret amb gust i tranquil·litat.
Tenia al rebost una vídeo-recepta que no us deixarà indiferents. La paella _quin nom més gastat!_ adquireix, ací, la dimensió simbòlica d'una ejpañña que malauradament encara podem trobar, tant a la política com a la societat. Tot un exemple de perversió i transformació, ben lluny de les deconstruccions amb què els cuiners innovadors donen un aire diferent (no sempre reeixit, és clar) a plats clàssics. També, però, posseeix una altra força, la de deixar fora de combat els comensals que gosen de tastar-ne un plat. La coreografia, impressionant, acaba per deixar-nos bocabadats. Ara bé, no us oblideu de tenir el bicarbonat a mà. N'esteu avisats.

Difícil tria

Diu una dita castellana: "- Chiquillo, ¿qué quieres? ¿Huevo o torrezno? _ Torrezno, madre, pero échele encima el huevo." Llest, el xicot. Doncs una cosa semblant em passa amb l'al·luvió d'actes culturals i reivindicatius que avui tenen lloc a Blavència, tant que, per triar, potser hauré de desfullar la margarida.

A la Malva-Rosa, a les 20 h., mostra de cine i lliurament de premis, darrer acte de la 2a trobada de cultura oberta de la Impròpia. Tot un exemple del que la ciutadania lliure i activa pot fer per vertebrar un barri sobrevolat per voltors immobiliaris _amb perdó dels voltors_. És molt interessant de llegir el comunicat de divendres 22, en què denuncia les prohibicions a qualsevol tipus d'activitats al carrer. Com diu textualment: "Que l’ajuntament de València ha denegat tots els permisos per a les activitats que s’anaven a celebrar al carrer aquest cap de setmana al barri de la Malva-rosa: concerts, paelles, cercavila, etc… tot acollint-se a arguments inversemblants i sense cap disposició a la negociació. Resulta, si més no, cínic, que qui organitza la Fórmula 1 denegue permisos per contaminació acústica."

D'altra banda, i sense els problemes que pateixen els de la platja, a l'esplanada de Vivers té lloc el Dia de la Solidaritat "Un dia per a l'esperança", organitzat per Intermon. Durant la jornada, hom podrà participar en les activitats dirigides a sensibilitzar al voltant dels drets de les dones en situacions d'emergència, així com a d'altres propostes lúdiques (jocs infantils, contacontes, tallers, mostres d'artesania i de productes de comerç just o actuacions musicals).

Programació:
11:00h - 11:15h: Benvinguda
12.10h -13.00h Chak dee Punjabia
13.00h Presentació i Manifest a càrrec d'Álvaro Báguena, actor
13.20h -14.15h Cercavila Corral Kaos: Scura Splats Companyia
17.15h -18.00h El Contacontes Llorenç
19.15h - 20.00h La Rana Mariana

A més, al Centre Cultural la Beneficència (C/ Corona, 36) té lloc la darrera de les Jornades de la Moda Justa, organitzades per Setem. Si pitgeu a l'enllaç hi tindreu tota la informació. Entre d'altres, ara al matí hi ha tallers de reciclat de roba, espai de bescanvi i una exposició sobre la Campanya Roba Neta. A les 18 h., una performance, una desfilada de Moda Justa (ben lluny de les botigues Milano, Zara i Inditex, per citar-ne unes poques) i, a les 20:30h, una degustació de productes de Comerç Just.

Totes aquestes iniciatives lúdiques i solidàries em fan creure que, a la Ciudad de los Eventos costosos encara és possible pegar-li la volta. Amb menys despeses i més conscienciació. Però això deu ser perillós per als qui ens organitzen Copes-d'Amèrica, Fòrmules-1-i-paellicidis. La roba els podria resultar més cara!

Esguards

M'assabente, gràcies a vilaweb, que Daniel Martín estrena web: esguards, una pàgina amb continguts que contribueixen a minvar la sensació de desert cultural que patim bona part dels valencians. Per començar el seu camí, ens presenta un documental, Al Tall. Cantar rasant a la terra, amb motiu ( excusa, que no en calen, de motius) de la publicació del nou disc del grup, Vergonya, cavallers, vergonya, nou repertori al voltant de l'obra de Jaume I. Un grup i un treball imprescindible per tots els interessats en la recuperació del nostre patrimoni cultural i lingüístic. Un plaer, veure els músics assajar a l'andana, conjugar les veus, els instruments i les lletres a foc lent, amb saviesa i amb més substància que un putxero de nadal.
D'aquesta manera, tot i que a poc a poc, la xarxa ens permet disposar de mitjans de comunicació, com vilaweb o pica'm, i ara, esguards, que contribueixen a la normalització lingúística del nostre país i ens ofereixen altres punts de vista, ben diferents dels discursos que solen vindre de ponent o del cap-i-casal faller. Incòmodes i necessaris. Felicitats pel projecte, i bon viatge!

Per matar la fam!

Avui, dia de reclusió voluntària per motius de treball, he obert la nevera i he dinat part del que ens sobrà ahir: truita de creïlles, mandonguilles d'abadejo, esgarradet i còctel (salpicón: ho diu el Diccionari) de marisc. Fruita i xocolate de postres. Prou bé.
Menjar de les restes de la vespra no m'encisa. De fet, quan alguna preparació porta dos dies al frigorífic, ni m'ho pense; sóc així de "delicada". També és cert que solem seguir la màxima de congelar allò sobrant i només de tant en tant llancem a perdre menjar.
Doncs bé, mentre dinava he estat pensant en aquest curt de Ferdinand Dimadura, Chicken à la carte (2005), presentat a la Berlinale de 2006, en l'apartat Food, taste and hunger, que m'ha enviat la meua amiga Conxa. Per reflexionar, grans i menuts, sobre les desigualtats que hi ha en aquest món nostre.

Un tast de Foix

La primavera és ben entrada i amb ella s'escola, gairebé sempre, un desfici, un nerviosisme _de segur que a causa de la feina, molt estacional_ que sovint se'm passa quan tinc una rajoleta de xocolate negre, ben amarg, a la boca. Doncs bé, heus ací el que, fent un repàs a l'infomigjorn d'avui, m'he trobat amb un acte cultural que alimenta l'esperit... i el cos. Es tracta d'Un tast de Foix, organitzat pel Museu de la Xocolata i la Fundació J. V. Foix.
Consistirà en un recital de poemes d'aquest creador amb la veu de l’actriu Gemma Reguant i amb la pianista Anna Alemany, presentat per Jordi Cornudella. La data, 14 de maig, a les 19.30h.
El lloc, el Museu de la Xocolata, Carrer del Comerç, 36 - Barcelona. Els qui teniu la sort de ser-hi a prop, gaudireu doblement: d'una banda, amb els poemes vitalistes de Foix i, de l'altra, amb una degustació de pastissets i cava. Com sabeu, aquest poeta excepcional de l'avantguarda va regentar una pastisseria que encara roman oberta a Sarrià i mostra ofici a cada mosset. Per anar fent gana, us deixe ací un poema seu ben reconegut.

NO·M CLAM D·ALGÚ QU'EN MON MAL HAJA CULPA (A. March)

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
en prats ignots i munts de llicorella
i gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
_Per quin cel mort_, o pasturatges muts,
deleges foll? Vers quina meravella
d'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
on ja vaguí, i, de Déu, el parany
per heure'm tot. O del diable engany.

Roma

Les pasqües, ja tan llunyanes, les hem aprofitades per visitar aquesta ciutat plena d'història, d'art... i de fornades de turistes! Una llàstima _inevitable_: posseir aquesta mena de tresors com el Coliseu, el Panteó, multitud d'esglésies, basíliques i palaus plenets a vessar d'art i ostentació, i tot el seguit de places (Navona, Campidoglio, Espanya, Fontana di Trevi...) té un alt cost. I és que Roma ha esdevingut un immens i caòtic parc temàtic. Mentre passejàvem per carrers ben bonics, pensava com deu ser la vida quotidiana allí. En alguns llocs, gairebé impossible, almenys amb tranquil·litat.
A d'altres, però, l'ambient que hi ha té molta personalitat i ambient autòcton com, ben a prop del famós pont dels cadenats, el restaurant on anàrem amb familiars de Javi. Era la versió romana de molts dels restaurants del Palmar, sorollós i de qualitat irregular. Xe, com a casa! També cal nomenar el ghetto, on la gent celebrava, aquells dies, la Pasqua jueva. Hi vam tastar uns dolços propis de la festa. Un puntet especial.
L'apartat gastronòmic ens quedà un poc abandonat: les distàncies són considerables i, hi ha tant a veure en poc de temps, que féiem les parades sense mirar massa. Les pizzes estan bones pertot arreu, i la pasta no cal dir-ho; els romans solen prendre'n per dinar en qualsevol dels mercadets, allunyats del turisme. N'hi ha un, a prop del carrer Tomacelli (on és la botiga de Ferrari), molt concorregut. En molts restaurants només trobàrem pasta feta amb ou, fet que ens obligava a estar ben pendents de la composició i ens va fer canviar més d'una vegada la tria, amb disgust de l'al·lèrgica de la família. Sort que s'animava amb els fabulosos gelats de Giolitti: tot un món de sabors i textures, amb ou i sense!
Ens encisà també el café de La Tazza d'Oro, ben a prop del Panteó. Hi vam repetir, tant de gelat com de café. Umm!
Precisament per allí, ben a prop del Panteó, és el Parlament, un edifici enorme en una plaça coronada amb un dels obeliscs que els romans saquejaren d'Egipte. Hi vam passar a migdia i ens vam sorprendre amb una parella de nuvis que es menjaven recíprocament just a la porta del palau, en un gest divertit i provocador. Enfront de l'entrada principal, un home, l'home de la foto, denunciava públicament les injustícies de què era víctima per part del govern italià. En un país preciós però abandonat en mans d'un personatge... quin personatge!, la veu d'aquesta persona representa, front a la manipulació i l'abús de poder, la resistència civil i la dignitat de tot un poble. Bella Itàlia, encara hi ha esperança!

Mandonguilles d'abadejo

Obra d'art mengívola i foto feta per l'artista Uiso, pintor i cuiner.

Els pensaments, tots ho sabem, s’enllacen l’un rere l’altre, en un ordre aparentment inconnex, però ple de lògica, al cap i a la fi. Els meus, ja veieu; de l’esclat primaveral, als orígens de la pasqua, i d’ací... a les mandonguilles d’abadejo, que em teletransporten, sí, a aquelles pasqües benetusseres, ja esmentades al post anterior.

En arribar a ca la iaia Filo, em trobava amb una de les persones més dolces que he conegut, que ens rebia amb un somriure, un bes i una font plena a vessar de mandonguilles. Un tresor que semblava inexhaurible, fet que era una falsa percepció, ja que, en un tres i no res, ens asseguràvem que es veiés el fons de la safata. La combinació dels ingredients, la paciència i l’estima amb què les feia es percebien a cada mos _ara ho sé_, i feien que, tot just abans de Pasqua, dijous i divendres (tristos per decret) foren dies plens de goig.

Ai, les forces vives! Quina dèria de prohibir! I sembla que no se’n cansen, no, de dir al personal el que ha de fer a sa casa, en un exercici ple d’irresponsabilitat i de mala bava. Si hagueren tingut més trellat, potser haurien prohibit aquesta mostra de saviesa culinària i no la carn (ara, massa sovint convertida en un medicament més, atesa la quantitat d'antibiòtics que conté). Per altra banda, em pregunte si això de los placeres de la carne té res a veure amb la botifarra o més aviat amb la llonganissa _heus ací la típica metàfora valenciana_, o si és que tenien accions en alguna pesquera d’Islàndia.

Gràcies al progrés i a la democràcia, almenys per ací les prèdiques i prohibicions van perdent força, i cadascú hi fa la seua. Els divendres de Quaresma ho són a ca algunes mares que segueixen els preceptes, i ens hi trobem amb un potatge, un arròs amb col-i-flor i sèpia o un arròs de dejú (arroz ayuno, que en diuen a la Foia de Bunyol) per llepar el plat. Totes aquestes menges, lliures del llast de l'obligació, són un signe més de cultura popular, que feia de la mancança o la restricció d’aliments una oportunitat per desenvolupar una cuina saborosa, sana i senzilla, i que ara, en la nostra societat, formen part del nostre patrimoni gastronòmic lligat a la tradició.

Al mercat, aquesta setmana hi ha molt de tràfec de gent a les parades on venen salaó i olives. Tothom vol menjar “de quaresma” i l’abadejo n’és el rei. Es pot fer fregit i amb tot de verduretes, al pil-pil (si es remena com cal, es lliga l’oli amb el greix del peix i...ummmm!), de moltes maneres, totes ben gustoses. Les mandonguilles, ja ho he dit, em porten a la meua iaia, a ma mare, i m’encisen. Feia temps que no ens hi posàvem, i amb la idea del post, en vaig ser la impulsora _l’halavalentadora, més aviat, i Uiso,el cuiner oficial, en va ser l’autor material. Espectaculars. Diumenge, dilluns... fins que s’acabà la massa, vam tenir una bona font, cada dia, pleneta d’aquestes perles.

Heus ací la recepta (tot i que sospite que no cal):

Ingredients

- abadejo

- creïlles (un poc més que d’abadejo)

- un ou o dos (segons la quantitat de massa que en fem)

- pinyons

- julivert fresc

- oli

- sal

- un polsim de canyella ( o nou moscada)

- un all

Preparació

La vespra cal posar l’abadejo a remulla, i canviar-ne l’aigua almenys dues vegades.

En una cassola posem a bullir l’abadejo i les creïlles. Quan estiguen cuits, els escorrerem i deixarem que es refreden.

Passem pel passapurés les creïlles i el bacallà ben net de pell i espines, i en un bol ho abocarem amb el julivert i l’all talladet molt menut, una culleradeta de canyella, un poc d’oli, un poquet de sal (precaució! Si el peix no està ben dessalat, fracàs assegurat) i l’ou (n’hi ha qui només hi fica el rovell i en fa servir les clares batudes per a arrebossar les mandonguilles; el resultat varia ben poc i s’estalvia feina). Si trobem que hi ha massa peix a la mescla, es pot ficar molla de pa remullada perquè, com diu ma mare, “no quede estopenca”.

Per donar forma a les mandonguilles una cullera va molt bé. Es frigen en oli d’oliva i, finalment, cal posar-les en un plat amb paper de cuina perquè s’escórreguen.

Atenció: cal retindre’s i esperar que es refreden una miqueta per no cremar-se. L’altre dia, mentre Uiso les treia del foc, jo ja estava a l’aguait, i un poc més i m’escalde!

Si mai se us acudeix fer-ne, en gaudireu a la cuina i a la taula, que les mandonguilles són un àpat festiu i alegre, que va més enllà del calendari i no vol saber res de prohibicions. Salut!

Temps de Pasqua

La Pasqua, en la meua infantesa, era en blanc i negre. L’allau de Fray Escoba, La hermana San Sulpicio i d’altres “suplicis” de caire bíblic omplien les vesprades televisives, i això, en vacances, era terrible. A més, anàvem a ca la iaia, a Benetússer, on les processons _imponents per a una xiqueta de set o vuit anys_ se succeïen nit rere nit, a més de les representacions teatrals de la passió i mort de Jesús de Natzaret, i tot aquest conjunt em produïa una sensació d’angoixa que només desapareixia el diumenge de Pasqua. Els confrares es llevaven les caputxes i repartien caramels, i xiquets i majors ens preparàvem per als tres dies: sabatilles pasqüeres, roba texana, corda per a botar, milotxes, una colla d’amics... i un bon berenar, consistent en un tall de “panquemao” (també dit panou, tonya...) o mona (ací en teniu la recepta d'Olleta de verdures), un ou dur (bullit amb fulles de lletuga, per donar-li un color més festiu) i llonganissa de pasqua (o què en pensàveu?). Les vesprades es feien curtes, a l’horta, a la platja o al camp, i tothom gaudia de la natura.

Ja de major, però, em vaig fer més descreguda i, alhora, vaig tenir més curiositat per aquesta festa. Fou aleshores _massa anys per dir-ho ací_ que em vaig trobar a les mans un treball sobre el tema fet per Daniel Climent. Una meravella! L’estudi comença amb els calendaris i els números màgics, i tracta i relaciona tot açò amb les festes mòbils i amb la Pasqua.

Aquesta celebració és una festa híbrida entre el calendari solar (d’on pren les efemèrides lligades al Sol, com els equinoccis), i el calendari llunar (que destaca les fases de la Lluna). A més, està basada en moltes celebracions en què un déu o deessa tornen a la vida després de passar un temps morts, soterrats o segrestats a l’infern. Recordem el mite de Persèfone, raptada per Hades, déu dels avencs, que torna amb sa mare, Deméter (la mare Terra) en primavera, estiu i tardor. Hi havia la tradició, entre els llauradors grecs, de colgar una nina a principis d’hivern, i de “ressuscitar-la” en començar la primavera. Constituïa una mena d’autorització a l’eclosió dels cereals plantats. Aquesta relació entre divinitat i resurrecció també es troben a l’egipci Osiris, el fenici Adonis, el mesopotàmic Tammuz o els grecs Orfeu i Dionisi entre d’altres, tots ells lligats al cicle vegetal i a l’agricultura. La Pasqua cristiana, per tant, podem considerar-la una altra festivitat destinada a celebrar el renaixement de la natura. Les dates en què se celebra són el resultat de la combinació del calendari solar i el lunar. La Pasqua de Resurrecció té lloc el diumenge següent a la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera des del I Concili de Nicea (l’any 325 d. C.), amb l’excusa d’assegurar la llum a les processons nocturnes; per tant, el diumenge de Pasqua està comprés entre el 22 de març i el 25 d’abril. Curiós, no? Aquests cristians sí que en saben, sí, de fer-se amb les tradicions paganes.

L’eixida al camp, doncs, està ben justificada. La natura ix del letarg de l’hivern, “ressuscita”, apareix florida _això, on els especuladors no han pogut fer el PAI de torn en aquest país nostre_, i ben bé cal endinsar-s’hi, amb goig i respecte.

Però, on és l’origen de l’ou de Pasqua?

La raó per la qual, a Pasqua, trenquem l’ou al front d’un amic, la trobem als mites antics de creació del món. Segons el mite pelasg (prehelènic), Eurínome, deessa de tot, sorgí nua del Caos, agafà el vent del nord, el va fregar entre les mans i en va sorgir la gran serp Ofió, que va pondre un ou, l’Ou Universal, d’on prové la Terra i els astres.

Segons els òrfics, però, la Nit fou fecundada pel Vent, i va pondre un Ou de plata al si de la foscor (no s’assembla a la Lluna?), d’on va eixir Eros, que posà en moviment l’Univers.

En ambdós casos, l’ou és el símbol de la natura, i nosaltres _sense saber-ho en molts casos_ li retem, així, d’una manera ben lúdica, homenatge.

Bona pasqua... a tot color!

Menú de primavera

L'hivern és fora, ja, del calendari i, quasi del tot, de l'armari. Ho dic un dia plujós, grisenc i, malgrat els tòpics, propi de la primavera. L'esclat de l'estació, enguany, ha estat espectacular: la llum nostra, més radiant que mai. El cel, blau intens, amb volvetes de cotó-en-pèl, fet d'encàrrec. Temperatura suau i brises benignes, un regal. Llàstima _ o sort, vés per on_ que a la fi de l'hivern, a València cal fer-se faller o fugir, si hom no vol ser víctima de les inacabables processons (després es queixen de la mani de desembre per l'ensenyament públic), de l'ocupació abusiva dels carrers, dels ensurts causats pels petards... i de la sentor de l'oli refregit, o recremat, de les parades de xurros i bunyols. De vegades, quan, deu dies abans de la festa, he vist el muntatge d'aquests establiments, pense a tastar els nostres particulars donuts abans que se'n creme l'oli, però tot d'una se me'n lleven les ganes. Només em cal pensar en els que fa Marieta la modista, d'Albal, tota una especialista en l'art dels bunyols. Els fa de carabassa i amb trossets de figa seca i, us ho jure, no n'he tastat de millors. Tinc un cert vincle familiar amb ella i he pogut delectar-me'n més d'una vegada. Molts dels albalencs també n'han tingut l'experiència gràcies a la seua generositat: l'he vista muntar una taula per alguna festivitat on convida els assistents. Una delícia! Com que no tinc a mà la seua recepta, ací us enllace amb la de lacuinadecasa, un bloc dolç com la mel! Amb ingredients de qualitat i bon oli, de segur que gaudirem de la recepta.

Donc bé, un cop fora de la ciutat és on he trobat el descans _pense que merescut_, i el canvi estacional: el sol, tebi, que ens acarona; la llum, com ja he dit, insolent, de festa; l'aroma de la mançanilla borda , la murta i la botja blanca, entre d'altres, omnipresent i embriagador; el temps lliure, lliure! per a perdre'l amb els amics, gaudint de la lectura o fent llargs passeigs a peu o en bicicleta... Tot açò m'ha servit per guanyar forces i reviscolar, en cos i en esperit _en tenim?_.

Una de les activitats que m'agraden més és eixir a buscar espàrrecs. Trobe que em faig xiqueta, una xiqueta a la cacera del tresor. Cal observar i afinar la vista per trobar-ne, i després d'uns anys d'entrenament i quilos de paciència, ja podem fer-ne un bon manat. Cada espàrrec és un triomf que celebrem tots, i a la cuina el goig és sublim. Cal, però, no oblidar algunes normes: s'han de tallar per on la tija és encara tendra, i no s'han d'arrencar mai, car malbaratarem la planta; cal, també, ser responsables: amb un manat n'hi ha prou per gaudir-ne; he vist collidors que han arrencat fins i tot les tiges secundàries, que han eixit dels espàrrecs tallats. Som depredadors, no sabem on és el límit? Quina vergonya!
M'he documentat una miqueta sobre aquesta planta i m'han cridat l'atenció les seues propietats. L'abundància de minerals i vitamines que conté fan l'espàrrec molt indicat per a combatre l'astènia primaveral i enfortir la ment. A més, la concentració de zinc és important per a la bona salut del cervell i per a la pell;té virtuts depuratives i anticancerígenes gràcies a l'àcid fòlic i el betacaroté. A més, és diürètic, poc calòric, ric en fibra i en potasi.
Per tal de no perdre algunes de les seues virtuts, com l'àcid fòlic, és convenient de menjar-los crus. Es poden tallar a làmines molt fines i servir-los en ensalada. D'altres preparacions que en podem fer són la truita o el remenat i, també, la sopa n'és una bona opció. Només cal sofregir una ceba i un feix d'espàrrecs; s'hi aboca 3/4 l. d'aigua, es deixa bullir i s'afigen dues creïlles. Quan estan cuites es pot servir o bé batre per donar-li consistència de crema. Si no en trobem, de silvestres, són bons els manats que podem trobar al mercat.
Més que no algunes campanyes publicitàries forassenyades, bunyols i espàrrecs ens anuncien l'arribada de la primavera. Gaudim-ne!

P.D.:Ací us enllace amb el tríptic i la notícia apareguda a Pica'm sobre la XVII marxa popular per la Calderona organitzada per al diumenge 5 d'abril. Un inici d'estació lúdic i reivindicatiu.

Conferència sobre la creativitat: una joia

Quins regals més valuosos m'ha fet avui Puri! La conferència (19') que fa Sirken Robinson, formador de BMW, és amena, clarificadora, amb rigor i, al mateix temps, amb una gran dosi de sentit de l'humor. Molts dels qui fan i desfan en els plans educatius podrien reflexionar sobre el tema. Si no fóra per les arts, per la creativitat, on rauria la gràcia?


http://video.google.com/videoplay?docid=-9133846744370459335

Els carrers, les mirades

He rebut aquest correu i no m'he pogut estar de veure el film. És un treball de R. Baños on se'ns mostra la Barcelona de 1908 a través d'una càmera instal·lada en un tramvia. El recorregut s’inicia al passeig de Gràcia, poc abans del 5 d’oros, i arriba fins a la República Argentina, passant pels Jardinets de Gràcia, el carrer Salmerón (actual Gran de Gràcia) i la plaça Lesseps.

Més enllà dels canvis lògics produíts pel pas del temps, com l'ús de la bicicleta com a vehicle majoritari a la ciutat, el barret al cap dels homes i, també, la constatació de les diferències socials en la roba dels vianants, el que més m'atrau i m'emociona és l'actitud de la gent. Tots, rics i pobres, grans i menuts, s'afanyen a ser captats per l'invent dels Lumière _i potser d'uns quants artífexs més_, saluden, es lleven el barret amb reverència... Hi ha un joc de mirades, el de la càmera i i la gent, que m'ha encisat. Quanta innocència i alegria! I, també, hi ha el desig d'eixir a la pantalla, la il·lusió de reconéixer en la projecció un reflex d'un mateix, com si això donara importància. No, si potser l'Andy Warhol no va inventar ni la sopa ni la frase. I, a més, malgrat els avenços, sembla que, almenys en aquest sentit, no hem canviat molt.

El recorregut dura 7 minuts, però paga la pena de debò!

http://www.europafilmtreasures.eu/PY/245/see-the-film-barcelona_by_tram

Aroma àrab

Per a Olga, amiga.


Sí, Olga; tens raó. Fa massa dies que no escric ací, a la finestra oberta al món des d'on mire, aguaite, em meravelle de tanta diversitat. El treball amb què ens guanyem les garrofes _metàfora hortofrutícola valenciana inclosa_ té unes èpoques més carregades de feina, una cosa com la collita de la taronja. Un tràfec de no dir. I si em dedique a escriure, em sent culpable per no estar al tall. T'ho dec. Gràcies per engrescar-me.

Aroma àrab. Receptes i relats, de Salah Jamal (ed. Zendrera Zariquiey), premi al millor llibre de cuina estrangera al Salon Livre Gourmand 2000-França. El tenia a la prestatgeria, sense fer-li massa cas durant anys. El viatge que recentment han fet a Marraqueix Re i Ro me l'han fet traure de l'oblit. Només llegir a la solapa una petita biografia de l'autor ja convida a la lectura. Palestí establert a Barcelona, és metge i historiador, i imparteix Diversitat cultural i Alimentació a la Universitat de Vic. Ha publicat altres obres i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. Interessant!
Doncs bé; l'he obert amb la idea de trobar una bona recepta de cuscús, i m'he trobat, talment com Aladí a la cova dels lladres, davant d'un tresor: llengua, literatura, gastronomia... i molta gràcia i sentit de l'humor. Per exemple, ens explica que el mot cuscús li va fer riure una bona estona, la primera volta que el sentí. Cus, en l'àrab col·loquial del Pròxim Orient, significa "cony". D'ací l'atac de riure. Aquest mot, poc conegut a la resta del món àrab, és d'origen beri-beri, de les muntanyes de l'Atles del Magrib, i "fa referència al soroll que fa el vapor en coure els granets fins de la sèmola". Tota una lliçó d'antropologia i de respecte envers les altres cultures. Ara bé, encara no he trobat temps per posar-me a fer alguna de les receptes del llibre amb calma i tranquil·litat. Potser en la fugida amb motiu de les Falles, que no tot són bunyols (ni que siguen de carabassa).
I per què, ara, mirar de fer un plat àrab? Doncs perquè els meus benvolguts Re i Ro, i la seua descendència, em van dur sèmola i una bona varietat d'espècies que, en obrir el rebost, em recorden que el món és únic, divers i ple de contrasts. L'escapada, breu però aprofitada, els va portar a allotjar-se en un riad (una mena de residència-palau), on tot eren atencions per als viatgers. Aquesta ciutat compta amb molts tresors, alguns evidents i d'altres, com l'ambient de la plaça Jemaa el Fna, Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat. Els passeigs, les compres i els monuments són atractius i molt diferents del que hi ha a Europa. Les diferències socials, evidents, com a qualsevol ciutat. Ara bé, el que els va colpir fou el tracte i l'hospitalitat de molts dels nadius.
No sóc especialment aventurera i, per anar amb xiquets m'estime molt la natura o llocs culturalment pròxims. A partir d'ara, però, farem lloc en els nostres pensaments cap a Marraqueix _com el Quimi Portet_.
Per fer-ne un tast començarem obrint el rebost i farem perquè els tresors que ens han dut no perden, ací, l'aroma àrab.

Amb un sabor diferent

Tinc al cap la idea d'escriure un post sobre cuina d'altres cultures, però mai no trobe el moment de posar-m'hi. Avui, el correu m'ha dut açò: un curset de cuina africana, divendres 20 de febrer (a partir de les 17:30h.), i la possibilitat de tastar plats guineans a la cafeteria del Centre Cultural La Beneficència (València), durant tota la setmana que ve. No sé _perquè no en diuen més_si es tracta d'un projecte aïllat, o si forma part d'una programació. Per fer la inscripció (5€) al curset, cal anar a la cafeteria de la Beneficència o telefonar al 96 388 36 09. No està gens malament, això de conéixer d'altres pobles a través dels àpats (d'això en saben molt els de Karàkia, l'antídot ideal contra el racisme i la xenofòbia). Al voltant d'una taula hi ha comunicació, intercanvi de cultures i, per tant, enriquiment mutu _si n'hi ha prou per a tots_.

Sopa de lletres

A l'hivern ens abelleix molt un plateret calent, com un potatge o una sopa, vaja. De les més humils a les més sofisticades, totes tenen el seu puntet: qui se'n pren una sent una escalforeta general al cos primer, i una sensació de benestar després. És clar que també n'hi ha, de detractors _ la Mafalda de Quino encapçala el meu llistat_ però, avui, la sopa és metafòrica i no cal la cullera per fer-ne un tast.
Els ingredients per aquest plat són, en primer lloc, pica'm, una nova revista digital que ben bé mereix una visita. Els articles són d'allò més variats: des de l'espionatge a Madrid a l'escalfament global, sense deixar de banda la crítica cinematogràfica o televisiva. A més, el format és molt semblant a un bloc, i això... està bé. Avui he llegit un article de Josep Nadal (cantant de La gossa sorda) molt interessant: Wyoming i la professió periodística. Aquest text m'ha dut, en un passeig pel rebost, de Mortadel·la casolana al bloc La iaia té caspa, conduït per Zinc Piritione, guanyador d'un dels Premis Cat'08, i us puc ben dir que paga la pena de llegir. El post "El joc dels prejudicis" és un text cru, sense sacarina, directe: una troballa!
Aquests llocs plens de sentit crític i bona prosa m'han fet sentir-me com si m'haguera pres una sopa de brou casolà: templadeta i amb energia. Un plateret?

Un menú complet

Un bon menú, sens dubte, el que hem tastat, avui, els qui ens hem aplegat a l'Octubre CCC amb motiu de la jornada organitzada per l'entusiasta Isidre Crespo, al voltant de les TIC com a suport a l'ensenyament de la llengua i la literatura.
Com cal esperar d'un encontre així, el plat fort se'ns ha servit primer, de la mà de Laura Borràs, professora de la UOC. No és lloc per fer-ne un resum, però sí de destacar aquelles idees que més m'han colpit. Com que "l'ensenyament és pobre o dolent amb independència de les eines que s'utilitzen", ja que cal diferenciar l'accés a la informació de l'aprenentatge. És clar, però, que s'ha d'adaptar al món actual, en una tasca docent integradora i contextualitzadora dels conceptes a tractar. M'han encisat, també, la cita de Confuci: Sent i oblide./Veig i recorde./Faig i entenc. (aquesta, ja veieu, és vàlida per a qualsevol tipus d'aprenentatge; en el cas de la cuina, per exemple), i la de Seamus Heaney: "Since when_he asked/ are the first and the last line of any poem/ where the poem begins and ends?". Veritablement profitós.
Per acabar, un bon grapat de professors han aportat idees des de la seua experiència en el món dels blocs, les wikis i d'altres plataformes que encara no em sonen. Toni de la Torre, Amadeu Sanz, Olga Gargallo, Begonya Mezquita, Àlex Andrés, Toni Navarro, Anna Gascón, Josep Alandete, Oreto i Francesc (no em sé els cognoms), Paco López i Toni Teruel ens han regalat una mostra del seu excel·lent quefer com a treballadors de l'ensenyament i creadors artístics en alguns casos. Delicatessen.
Només hem trobat a faltar un programa menys intensiu, tant que no hem pogut fer preguntes als ponents. L'any que ve, Isidre, tot un dia, que açò fa gust a poc!

Fòrum Gastronòmic de Girona

De Girona recorde el passeig pel barri jueu, el tapís de la Creació, custodiat a la Catedral, les façanes coloristes a la vora del riu Onyar i ... una romescada de rap amb llagostins_ que no puc oblidar de cap de les maneres_. Aquesta ciutat, que ben bé mereix una visita en qualsevol època de l'any, acull, enguany, el Fòrum Gastronòmic de Girona. Tindrà lloc dels dies 21 al 25 de febrer. El cap de setmana és obert als afeccionats (nens inclosos), i de dilluns a dimecres les sessions són específiques per a professionals, amb la presència de molts dels millors cuiners d'arreu del món. Si pitgeu a l'enllaç disposareu de tota la informació sobre l'event.
L'encontre, que fa la 10a edició, promet ser més que interessant i, al programa, hi ha prevista, per a la vesprada del 21 de febrer, la II Trobada de Blocaires Gastronòmics, que cada vegada en són més i... quin nivell que tenen! La distància és important, però si teniu disponibilitat, ganes de (re)visitar aquesta preciosa ciutat i interés per la gastronomia, ja en teniu l'excusa.

Santi Santamaria, blocaire

Acabe de trobar-me'l, el bloc d'aquest gran i polèmic cuiner, i no he pogut passar sense visitar-lo i, tot seguit, afegir-lo al llistat d'enllaços. És una bona notícia que un professional com ell cree un diari de bitàcola des d'on mostrar-nos receptes, consells i opinions... sense cobrar ni un cèntim, i amb la possibilitat que nosaltres puguem compartir o criticar les seues idees sobre cuina i fer-li arribar els nostres comentaris. A més, es pot llegir, d'entrada, en castellà, català i anglés. Un encert.

A taula amb els amics

Des de fa massa anys, les vacances de Nadal són, per a mi, un tràmit incòmode, ple de dates assenyalades, regals per compromís _tot i que ja no en faig cap, d’aquests_, tirallongues d’horribles papanoels penjats dels balcons, i àpats familiars més o menys agradosos. No passaré a fer esment dels tòpics, però _reconeguem-ho_ aquests tenen el seu puntet entre verídic i paròdic.
El que més valore de les festes és, no cal dir-ho, les vacances. Allò d’alçar-se del llit quan els xiquets fan de despertador no és una gran cosa, però pitjor és quan l’odiosa màquina sona. Llegir el diari amb temps o prendre una cervesa en una terrassa, al solet tebi d’hivern són petits plaers per als qui anem atrafegats tots els dies. Però, d’entre tot allò positiu que hom pot trobar fins i tot als nadals, sobretot hi ha els amics. Els amics de fa dècades o pocs anys, els amics incondicionals, amb qui podem compartir confidències, passejos... i uns bons plats.
Amb Puri i Pepe, per exemple, vam gaudir, a casa, d’un excel•lent rissotto amb bolets preparat per Uiso, artista i cuiner. De postres, pastissets de boniato, coques d’ametla, de carabassa i de panses i nous, del forn del Mareny de Sant Llorenç, i per rebaixar la ingesta, férem un passeig, ple de descobriments i sensacions, per la València antiga, on vam admirar la rehabilitació de les pintures de l’església del Patriarca i, també, vam gaudir del silenci de la capella del Sant Calze, a la catedral. Un altre dia vam anar a Aín, al cor de la Serra d’Espadà. Quin gust, caminar per la muntanya! Un plaer, compartir taula amb els amics després de l’esforç i, quan la pluja va aparéixer, prendre un rebentat especial a Eslida, al Bar Paquita, lloc de peregrinació dels cicloturistes que s’hi acosten. Us ho jure: una delícia, cremadet, amb mel i granets de café.
I, ara, cal parlar d’una de les experiències gastronòmiques d’aquests dies: els arrossos de Lola. A més de la seua companyia, la de Paco, veritable enòleg (Paco, quan m’enviaràs alguna col•laboració per enriquir el bloc?), Maria i, també, Boira, Lola ens regala uns arrossos d’antologia cada vegada que anem a sa casa. A la primavera, un arròs amb fesols i naps que em deixà sense paraules; a les darreries de l’estiu, un de llamàntol... impressionant! i el de la vespra de reis, un rossejat boníssim. Com que és tan generosa, me n’ha facilitat algunes receptes. Ací les teniu:

Arròs amb fesols i naps

Ingredients:
un nap (de nap-i-col) gran, fesols, cardet (dues vares), un os de corbet, un trosset de cansalada (opcional), una botifarra, mitja maneta de porc, sal, oli, pebre roig i safrà (no tartracina).


Els fesols han d’estar a remulla des de la vespra. De matí, s’escalden i es pelen. Després, se sofrig l’os de corbet i la maneta de porc a foc lent. Quan ja està sofregit, cal afegir una culleradeta de pebre roig i, immediatament, aigua (aproximadament 1’5 l. ). S’hi afig el nap, els fesols pelats i el cardet (ben pelat i sense filets). Es deixa coure a foc lent una hora i mitja (el brou està a punt quan ja s’han desfet els fesols).
Quan hi fiquem l’arròs, afegim la botifarra. deixem coure de 15 a 18 minuts i deixem reposar.


Arròs de llamàntol
Ingredients:
un os de mero, un tros gran de rap (pot ser el cap), un grapat gran de morralla (carrancs, gal•leres, cintes, etc), una ceba pelada i partida per la meitat, una tomaca madura oberta per la meitat, una fulla de llorer, sal i safrà.
Amb tot açò es prepara un bon brou de peix (que és la base de l’arròs).

per a l’arròs:
un llamàntol, un grapat de gamba pelada, un grapat de cloïsses, arròs, pebre roig i sal.

Es trosseja el llamàntol i se sofrig amb un all tallat. Una volta fet, es retira de l’oli. Després, cal sofregir la gamba i les cloïsses i també es lleven de l’oli. A la mateixa paella sofregim una culleradeta de pebre roig i, tot seguit, cal afegir el brou de peix.
Quan ja està al bull, s’hi afegeix l’arròs i, quan ja ha cuit 5’, s’afegeix el llamàntol, les gambes i les cloïsses. Es deixa coure entre 15 i 18’ i es deixa reposar.


No sé si m’eixiran tan bons com els de la meua amiga, però ho intentaré.
Un consell: per no fer veritat la dita “L’arròs fa el ventre gros” és convenient de rebaixar-lo amb un passeig de vesprada i, a la nit, sopar fruita fresca (quatre peces variades fan un plat abellidor i depuratiu).
Bon any i bon profit!

Oli verge extra: un tast de glòria!

Foto feta per Lluís, aprenent de llaurador i gourmet.

Ei, que boniques són! No us sembla? Fa aproximadament un mes que vam participar, tots plegats, grans i menuts, en la collita de l'oliva, als camps del iaio. És un treball previst en el calendari de tardor, i fem per viure'l, pobres urbanites, amb bon ànim i pensant en el premi: oli verge per gairebé tot l'any! El d'enguany ha eixit especialment sucós, afruitat, amb una acidesa de 0'6 graus, tot suavitat.
Poc sabia de l'oli d'oliva (tot i que, de menjar-ne, sí que en sé) abans de pensar a fer aquest post. Ara, però, me n'he informat una mica. Ací van unes dades.
En primer lloc, la classificació de l'oli d'oliva va des del verge extra o suc d'oliva (de màxima qualitat, obtingut directament d'olives i només mitjançant procediments mecànics, amb una acidesa menor a un grau), a l'oli d'oliva verge (també obtingut directament d'olives amb procediments mecànics, amb acidesa superior a 1 grau), i finalment a l'oli d'oliva (refinat, amb una gran pèrdua de sabor, color i olor; i obtingut directament de l'oliva). De l'oli obtingut de la pinyolada, ni parlar-ne: ens podem estar de productes accessoris, però no d'un oli de qualitat.
D'altra banda, he conegut els noms de les principals varietats d'oliva a les comarques valencianes, com són Sevillenca, Farga, Morrut (o Regues) a Castelló; Blanqueta ( a Alacant i València), i Xanglot Reial, Villalonga i Alfafara, a València. D'altres varietats menys conreades són: Arbequina, Empeltre, Grossal, Picual, Serrana, Llumeta... De la varietat depén la intensitat del sabor, més suau a les varietats Arbequina o Villalonga, més intens a la Picual. També és interessant de tastar i comprovar-ne l'amargor (a la part posterior de la llengua), la picantor (a la gola: mala cosa!) i dolçor (a la part davantera de la llengua).
A més, quant als valors nutricionals, podem remarcar, primerament, els efectes sobre l'aparell circulatori i, per consegüent, sobre el cor, ja que el colesterol bo (HDL) augmenta en la sang i transporta el colesterol dolent (LDL) al fetge, on és metabolitzat. L'àcid oleic també ajuda al creixement, la mineralització i el desenvolupament dels ossos, important en la infantesa i la vellesa. Als majors, a més, els resulta un aliment molt digerible i que redueix els nivells de glucosa. Una curiositat: fa poc s'ha introduït l'oli d'oliva a la dieta dels astronautes. Protegeix contra la radioactivitat?
Una volta fets els deures, només em resta parlar de les sensacions i experiències prèvies al tast de l'oli.
Un cap de setmana ( o dos, o tres) és un bé fugaç: se'ns esmuny el temps en un tres i no-res, i tornem a començar. Dedicar aquest temps a la collita és tota una experiència. Ens organitzem bé, tot començant pels queviures a portar al camp: aigua en abundància, companatge i pa de qualitat, fruita fresca... i xocolate negre ens faran recuperar les forces. Càmera de fotos, protecció solar... sembla una excursió, no? Doncs així és com cal prendre-s'ho, que la feina ni s'acostarà a la dels Andaluces de Jaén d'abans de la mecanització.
Ja al camp, els xiquets s'afanyen a plegar i collir olives, fins i tot competeixen entre ells per veure qui n'omple primer el cistell, però prompte troben més interessant de resseguir les passes d'una sargantana, guaitar els nius que hi ha en alguns arbres o barallar-se. El sol calfa i no fa vent; els jerseis, penjats als arbres. De vegades només se senten els colps de canya. Fem pauses per esmorzar i dinar, breus perquè a les sis es fa de nit.
Ja a casa, cal garbellar les olives per separar-ne la fulla. Una altra horeta. A dins, l'estufa de llenya ha creat un ambient càlid, gairebé de conte. Fem una torradeta de carn a la brasa que, després de l'esforç, ens senta de meravella. La son ens arriba ben aviat.
Dies més tard, de l'almàssera obtenim el fruit del nostre esforç. Un Villalonga que fa goig només de veure'l. Ennobleix les amanides, unes creïlles fregides, mmmm... i fins i tot una llesca de pa de la vespra, torradeta, amb un polsim de sal i un raget d'oli és una delícia. Em ve al cap quan ma mare, per aprofitar el pa que se'ns havia endurit, hi posava sal, oli i, de vegades, pebre roig, i el portava al forn d'enfront de casa. D'aquest, ja no en sobrava gens!

Aquest és el resum d'un dia de veritat, d'acostament a la natura, d'arrelament a la terra. Potser seria una bona teràpia d'higiene mental (segurament, algun espavilat ja cobra perquè els urbanites estressats facen de llauradors a canvi dels beneficis mentals de l'activitat). Xiquets i adults, amb vivències com aquestes, aprenem a valorar la terra, la natura, els aliments naturals i l'esforç útil.
L'any que ve, més. Qui s'hi apunta?

El meu benvolgut amic Pepe, picat pel cuquet blocaire _però que encara no ha fet el pas de traure un bloc_ m'envia, des de Castefa, una narració deliciosa en què rememora la infantesa, un període lliure i vital, ple d'aventures... i de les primeres incursions en la cuina. En llegir-lo, m'ha vingut l'oloreta de l'embotit i la textura d'un ou fregit, amb el rovell regalimant per la llesca de pa. Espere que us agrade. Ja ens direu.

Las Cabañas

De forma regular y misteriosa llegaba el momento de construir cabañas, era una necesidad interior que surgía de golpe y que nos aunaba en el objetivo de lograr un hogar común del que carecíamos. Quizás en la infancia se estaba más próximo al sentido tribal que había caracterizado al género humano durante millones de años.

Las cabañas eran de muchos tipos y diseños, siempre se caracterizaban por tener una adaptación al lugar donde eran construidas. En una de ellas presencié por primera vez el parto de una perrita que siempre iba con nosotros a las cacerías de lagartijas.

Los materiales eran escasos y con la especulación urbanística de los años 70 en la zona del Grao de Valencia, lo mejor era acudir a donde realmente se construía: las Obras. Era éste, un mundo laberíntico y peligroso que también poseía sus tíos-guardianes y en algunos casos la raza especial de los perros de obra, lo mejor era que nos podían nutrir de todos los materiales y útiles necesarios para nuestros propósitos, y así fue; palas, picos y hasta alguna carretilla fue proporcionada por los más intrépidos de nuestros miembros.

Así se hicieron las más espectaculares de nuestras segundas viviendas, cabañas subterráneas, quizás realizadas inconscientemente, siguiendo los modelos de refugios de la Guerra Civil y que aún se encontraban en nuestro barrio.

Otras cabañas eran las realizadas con palos largos o cañas, que luego eran cubiertas por grandes plásticos de color lechoso y que producían un aspecto final de tienda saharaui.

Los útiles de nuestros refugios eran siempre similares: velas –que poseían el valor de hacernos vivir en el fuego del hogar o de castillos medievales, platos de dudosa higiene y lo más importante: asientos, sillones e incluso sofás de los diseños más creativos y surrealistas. Estos asientos eran formados por los materiales reciclados más diversos, como sillas y sillones lanzados a cualquier solar, telas de todos los colores y texturas, normalmente extraviadas por alguna madre. En algunas construcciones, incluso diseñamos ventanas con cierres de maderas y cuerdas.

Quizás el momento más espectacular, era el de la solemne inauguración, cuando el duro trabajo en equipo improvisado, donde siempre aparecía alguno con espíritu de capataz; era finalizado. Todo el espacio circundante a nuestras obras se hacía brillante y etéreo y nuestros corazones se llenaban de una ilusión y de una fraternidad que pocas veces he podido sentir en la vida adulta.

Todos habíamos colaborado en nuestra casa-común, nuestras manos y mentes habían conseguido crear la obra perfecta, nuestro lugar de reunión ajeno al mundo de los mayores y que nos hacía invulnerables y autárquicos

Rápidamente se hacían hogueras y con prontitud tribal aparecían sartenes, huevos, frankfurts y zarzaparrillas. El festín, el humo y los sabores de una intensidad y fragancia esenciales, nos impregnaban hasta los huesos; el reparto de los huevos fritos más deseados del cosmos nos producía una ansiedad animal y prehistórica, ya que la espera entre cada una de las sartenadas se hacía interminable. Los líderes repartían los trozos de pan mojados en cálidas yemas anaranjadas y yo, que tenía la suerte de ser el hermano de Toni, podía degustar aquel exquisito manjar más de una vez…

Impressionant

Impressionant, la quantitat _i la qualitat_ de gent que ahir es va manifestar pels carrers del cap-i-casal per denunciar els atacs que pateixen usuaris i treballadors de l'ensenyament públic, i per demanar la dimissió del conseller d'Educació que, vista la contestació ciutadana, deu estar fent-s'ho mirar. El to, festiu i reivindicatiu; les pancartes, enginyoses; els manifestants, cívics i conscients que la d'ahir no era una mani més. No entenc de xifres, però a les vuit de la vesprada el carrer de la Pau encara era ple de camí a la plaça de la mare de Déu. Fortíssim!
La premsa, avui, se n'ha fet ressò, molt més que Canal 9, exemplar instrument de manipulació que ahir només dedicà 35 segons a la notícia, després _és clar_ de l'exhaustiu repàs a l'oratge (em recorda els noticiaris de 2003, quan les manis contra la invasió d'Iraq). Com sempre.
D'altra banda, també hi ha el retrobament amb amics i companys que fa temps que no ens veiem: Pep, Cano, Carme, Mati, Imma, Joan, Lola, Maria i tants d'altres que van donar un contingut més emotiu encara a la marxa. I la presència de pares, iaios, xiquets i joves implicats i convençuts que aquesta lluita és cosa de tots. Endavant!

Passejades de tardor

Després d'un llarg període de temps sense poder escriure, trobe, _per sort!_ una estoneta. Apa, anem!
La tardor és una època de l'any que m'encisa. No fa calor, aquesta xafogor incessant que patim els de la costa. Tampoc no fa massa fred (tot i que avui no és un dia molt oportú per dir-ho) i els passeigs per la natura són molt agradables, sobretot si a la fi ens espera un bon cuiner amb la taula parada i una sopeta, gaspatxo o torrada que ens recarregue les piles. Sovint, els caps de setmana, quan ens creuem amb les colles de ciclistes, em vénen al cap els esmorzars que es fan: plateret de cacaus, pimentó en salmorra i olives partides, entrepà de botifarra amb favetes i alls tendres, truites, ensalada, beguda i café fan que un recupere les forces... i les calories perdudes en l'exercici. Tot un luxe, comparable al d'un dinar de picnic amb tot de carmanyoles plenes de queviures senzills i contundents: col-i-flor amb botifarretes, tomaca i pimentó amb tonyina, companatges selectes, pa de qualitat, fruites i unes rajoletes de xocolate per als llépols. Per tot això, amb bones vistes i en companyia de quatre bandarres com nosaltres, paga la pena de fer el camí.
Doncs bé, aquest cap de setmana hi ha possibilitats semblants. Una, la ruta pel Xúquer que parteix de Sueca dissabte de matí, amb un recorregut de 27 km.; una altra, la de diumenge 30, que recorre la Via Verda d'Ulls Negres (tram Caudiel-Navaixes), amb eixida i arribada a l'Estació del Nord de València (per més informació, consulteu la web descubreturismo.com). Ara bé, si no ens abelleix eixir de la ciutat, estem descontents amb la política educativa de la Genialitat, farts de demagògia i insults a la intel·ligència, i no ens molesten les multituds, podem , WE CAN, recórrer tots junts València dissabte a partir de les sis de la vesprada, i després, si s'escau, celebrar l'exercici de civisme amb un soparet de germanor. Animem-nos, que amb tanta gent no passarem fred!

Tresors del bosc

“Pare, on són els gnoms?” . Qui va formular la pregunta era una de les filles de l’amic Pere, amb qui ens vam trobar a Fredes. Em va fer molta gràcia la ingenuïtat de la xiqueta, corpresa davant l’espectacle de la natura en aquells indrets. El bosc era tan imponent, amb arbres centenaris _recorde una sabina tan gran que només vam poder abraçar entre quatre_, ombres i silencis plens de petits sorolls, que hom podia creure que un grapat de donyets hi vivien.
Aquests éssers astuts, ferrers habilidosos i amb qualitats màgiques formen part de la cultura del bosc i les mitologies nòrdiques. Això, i l’ajut de contes i dibuixos animats com David, el gnom i Els barrufets ens els han fet familiars, fins i tot als qui no tenim ni un bosc a prop. Jo, però, tot i les influències esmentades, em sent més a prop del que traça Quim Monzó a La micologia, on homenatja, d'una banda, els boletaires i, de l'altra, els contes ambientats en boscos humits i ombrívols. El donyet, ací, és geniüt i impacient, i fa el seu paper amb professionalitat. M'agrada molt, també, perquè trenca amb l'estructura lineal del relat, tot fent que el desenllaç torne a representar una situació de conflicte.
Un plaer que m'ha vingut al cap quan he tastat els primers plats amb pebrassos. Quin munt de noms expressius posats pels boletaires! Bola-de-neu, cama-sec, moixernó, pebràs, pinetell, esclata-sangs, maneta arrissada, lleterola roja, rovelló, i tants d’altres, ens fan imaginar-nos-els de totes les formes i colors... sobretot, els verinosos que eixien als llibres de Ciències Naturals, tan bonics ells! Ara, al bell mig de la tardor, just abans que el fred intens i les nevades se’ls enduguen, molts afeccionats ixen al camp com el boletaire del conte, amb un bastó i un cistell (mai amb bosses de plàstic: a més de trencar l’harmonia estètica, no deixen que les espores caiguen a terra i en siguen la llavor per a la temporada vinent). La satisfacció d'anar al bosc i trobar-ne és immensa, però no ens ha sigut possible, per ara, perdre'ns a les arbredes nostres. A més, per a mi, nadiva de l'Horta i ignorant en el tema, els bolets inconfusibles són els rovellons... i els xampinyons! I no tocaré fongs desconeguts, que poden fer-nos passar un mal tràngol. On sí que gose d’entrar-hi és a Caçadors de bolets, tot un exemple de programa (i de pàgina web) entretingut, enriquidor i didàctic, (en som molts i cal que aprenguem a anar per la natura sense abusar-ne). Per cert, dijous vinent el programa es desenvolupa prop del Penyagolosa. Una raó més per veure'l.
També podem matar el cuquet dels bolets amb una visita als mercats i una estona a la cuina acompanyats d’algunes receptes de tardor, saboroses i contundents.
Ara bé, abans de cuinar els fongs, assegurem-nos que no hi viu cap donyet... ni cuc. Tenen molt mal geni.

Un bon café, gràcies!

Umm! L'oloreta d'un bon café és el preludi d'una conversa amena, d'una estona de solitud llegint la premsa, d'un dia atrafegat però amb petits plaers com aquest. A la tassa, la cremosita, el sabor un pèl amarg_endolcir-lo massa és llevar-li la gràcia_, i la companyia d'una rajoleta de xocolate negre anima el dia.
N'hi ha qui el prefereix descafeïnat i, tot i que no és el mateix, el trobe preferible als preparats de cacao, de cereals diversos o de cafés solubles" (només de pensar-hi ja se'm fa tot agre). Els entesos valoren que en un restaurant n'hi haja varietat i, sobretot, qualitat. Ara ja en podem trobar un fum en establiments especialitzats, i la població s'està educant en la cultura del café, com en la del vi i d'altres.
Ara, però, formule i us llance unes qüestions: en quines condicions s'ha conreat el café que ens prenem diàriament? El preu que les grans companyies paguen als productors, és resultat d'una negociació justa, o constitueix un abús? Els llauradors, viuen amb dignitat amb els guanys del seu treball, o només malviuen? Si volem saber ben bé què hi ha al fons de la tassa, en el solatge, cal que contactem amb entitats que promouen el comerç just. A Setem, per exemple, fan campanyes de conscienciació sobre el comerç injust (de menjar, de roba, d'explotació de recursos naturals), que porta la ruïna i la misèria a països pobres. A més, duen a terme iniciatives de rellançament de zones deprimides.
Gràcies a aquestes organitzacions, podem trobar productes nets, elaborats i comercialitzats de manera justa. Si en consumim, ajudem a portar endavant projectes de desenvolupament. Que no sabem on n'hi ha? A grans superfícies ja trobem café, galetes... i a botigues especialitzades, de tot!
No tenim excusa; prendre un cafenet té més substància que la que sembla. Això sí: compte amb la cafeïna!

Codonys collits amb les puntes dels dits

(fotografia extreta de www.festacatalunya.cat)







La tardor ja és ben entrada, i amb ella, a més dels refredats i els aiguats violents (com deia el poeta," al meu país/ la pluja no sap ploure"), ens arriben, del camp, una sèrie de verdures i fruits que em fan gaudir ben bé del canvi d'estació.
No cal dir que els productes de temporada són sempre la millor elecció: solen ser més barats i abundants, més rics en vitamines si són collits madurs i, per descomptat, més aromàtics i gustosos. Carabasses, moniatos, alls porros, espinacs, cards... i castanyes, mandarines, caquis i codonys visten les parades del mercat amb colors frescos, vius, cruixents.
D'entre tots aquests, la carabassa i el codony m'atreuen sense remei. De la primera, el volum, la textura irregular de la pell_grisenca o verdosa_ i el contrast amb un interior dolç i acolorit, a més de l'exquisit sabor; del segon, el color_ groc àcid_ que inspirà un gran film de Carlos Saura: El sol del membrillo, profunda reflexió sobre la creació artística, i, a més, el misteri del seu sabor (que em porta a associar-lo amb la personalitat de certes persones, tímides , àdhuc esquerpes d'entrada, però que, en el tracte, s'estoven i són dolces com la mel).
El codony és un fruit aspre si es menja fresc, però dolç si simplement el torrem al forn o el bullim i en fem un puré, molt apropiat per acompanyar carn, paté o formatge. Si, a més, li afegim sucre i el remenem amorosament per fer-ne codonyat, no cal dir-ne més. Unes postres magnífiques!
De sempre m'ha cridat l'atenció aquest fruit i avui, he fet el pas. N'he comprat al matí i hem fet codonyat a casa. No és gens difícil i el resultat ha estat ben satisfactori. I, com que no m'hi puc estar, m'he informat sobre les seues propietats. Per la fragància que desprén s'ha utilitzat per donar perfum a les estances; resulta molt astringent (per això ens el donaven després d'una afecció gastrointestinal); és ric en vitamina C i pectina (sobretot a la pell i les llavors), que ajuda a combatre la gastritis; fins i tot, en bullir les llavors s'obté una gelatina útil per la pell, les angines o la inflamació dels ulls.
El seu nom també és sucós. A Elx l'anomenen conyeta. Com és sabut, al valencià meridional es perd la d intervocàlica sistemàticament, i això de co(d)ony sona bròfec. Però la solució... no sé, no sé. D'altra banda, hi ha l'embarbussament: Aní al camp/ a collir codonys./ Codonys collits/ amb les puntes dels dits. Proveu de recitar-lo de memòria i ràpid. En fi, unes rialletes.

Una ocasió per acostar-nos-hi és la Fira del Codony de Tremp (la propera edició és l'1 de novembre), ja que és un producte típic de la comarca. Els qui hi sigueu a prop, visiteu-la. De segur que paga la pena!

Al mercat. 2

Passat el tràfec de l'inici de curs, sempre apressat (a quantes activitats ens apuntem? no en tenim prou, amb el simple quefer diari?), després de recuperar el cor (el vaig tenir alegre i emotivament retingut a Pequín durant tres setmanes), intente reprendre el text sobre el mercat (gràcies, Joan, per les teues apreciacions, que fan gairebé innecessària aquesta segona part). Anem-hi, doncs.
Russafa, per als valencians del cap i casal, i per als de les rodalies, és un barri d'aquests que avui se'n diuen multiculturals. I és cert. Al costat de la fruiteria paquistanesa hom es pot prendre un autèntic café irlandés o comprar roba cool, també a prop dels establiments xinesos, que en són ja un fum! Més enllà d'alguns episodis aïllats, al barri la convivència és un fet. Els carrers són vius, sobretot al matí pels voltants del mercat.
L'edifici és _per què dir-ne una altra?_ lleig amb ganes, res a veure amb la joia del Central. Allí cal entrar en un exercici de viatge urbà, tot i que hi visquem de fa temps, o des de sempre. Els vitralls, l'estructura, la immensitat de l'espai i de l'oferta, i tot el que hi ha als voltants fan que aquest siga un dels llocs més visitats de València.
Però tornem al mercat, al nostre. A la tardor ha reviscolat, i carabasses, codonys, moniatos i mandarines _ per fer-ne un esment_ em fan gaudir ben bé del canvi de les estacions. A més, a banda d'aquest atractiu, hi ha la proximitat, els lligams afectius que venedors i clients creen amb el pas dels anys (també hi ha malentesos i divorcis, no us penseu que açò és L'Arcàdia Feliç).
M'agrada molt anar a comprar peix a José i Ana, amables i atents, amb peix de primera; verdura, a Mª Amparo o Maruja, llauradors, i tants altres! Però em detindré al Colmado ecológico, regentat per Mª Ángeles. Si no hi ha pressa, hi compre la pasta, les galetes o el pa biològic i, quasi sempre, fem una xarradeta sobre política, economia (ai! si els governants ens escoltaren, millorarien la situació en un tres i no-res, he, he!), viatges, cultures diferents, cine, literatura... Fa poc li vaig parlar d'aquest bloc, i em va recomanar el llibre de Jorge Amado: Doña Flor y sus dos maridos, per la relació entre literatura i cuina. Sembla que està exhaurit, però l'hauré de buscar a fons. En una altra ocasió parlem de la inquietud i la curiositat com a actituds vitals, i quan acabem de parlar hem aprés totes dues. D'altres vegades ens contem algun acudit i prou (que ja és molt).
Sovint, en una parada s'enceta una conversa i tothom hi diu la seua (cosa que _també cal dir-ho_ desespera el comprador apurat de temps, que opta per anar-se'n; jo també ho he fet), i entre tots s'arregla el món.
És per tot açò (qualitat i diversitat dels productes, tracte) que reivindique el mercat. Xe, variadet, bo... i viu!

Al mercat . 1

Fa molts, molts anys, per comprar llet havíem d'anar amb unes botelles de vidre a la vaqueria i allí ens les omplien mentre ens interessàvem pel vedellet acabat de nàixer, o acaronàvem la testa d'aquell altre a qui li despuntaven ja les banyes, en un ambient carregat d'olors i d'escalfor.
I, així, amb tot. Recorde un dia que havia d'anar a ca la veïna _L'hortolana_, per comprar-li unes garbes de bledes. No li'n quedaven, de manera que em va fer acompanyar-la fins al camp. Més fresques, impossible!
És clar, era una altra època i la vida ja no segueix aquest ritme pausat. La rapidesa és un valor afegit a les nostres activitats. Volem quelcom, i ho volem ja. Açò és especialment evident a les comunicacions, bé físiques (viatges), bé a distància (la xarxa global). Ara bé, on es nota d'una manera més quotidiana és a la forma actual de comprar. Quan anem a una gran superfície (sufície_ en diria algú_), sovint n'eixim amb més del que teníem pensat, ja que la botiga està dissenyada perquè, per tal de proveir-nos d'aliments bàsics, hàgem de recórrer un seguit de prestatgeries amb tot de bosses o pots de colors lluents que ens inciten a agafar-los. A més, en el cas dels productes frescos, en molts d'aquests establiments tot és envasat (amb el consegüent cost mediambiental) i no podem, per tant, triar. Però... quina rapidesa! Quin goig! En cinc minuts ja tenim el carro ple. Coses del progrés!
I al mercat, a la plaça de tota la vida? Hi vaig sovint, i és molt diferent. És cert que la modernització( targetes de crèdit, aparcament) és necessària per seguir endavant, però hi ha aspectes que no canvien. D'entre ells, la possibilitat de comprar poc, o molt, sense atindre's a un pes estàndar, la qualitat i la diversitat de productes i de preus o el fet de poder comprar sense tant d'embalatge ja són factors que em fan decantar-me per ells.
Hi ha un aspecte que, sumat als altres, és fonamental per a la supervivència del mercat: el tracte humà. Allí, si no hi ha molta pressa, preferentment entre setmana, venedors i compradors xarren dels temes més variats. Els esports, l'oratge, les malalties, la família, el règim... i política, literatura, cine, viatges... De vegades tinc la impressió d'estar en el rodatge d'un film gloriós com Smoke, amb Harvey Keitel i els seus parroquians gaudint de la conversa, de la vida.

Amb el cor a Pequín

(fotografia de Daniel García-Sala publicada a LEVANTE-EMV, divendres 29 d'agost)

Tenia previst escriure en aquest quadern, una volta acabat el parèntesi de l'estiu, sobre temes diversos (lectures, pel·lícules, experiències...), però els hauré d'ajornar. L'emoció em corprén, m'abassega, m'impedeix fer un altre text que no siga aquest. Comence, doncs.
L'Estació del Nord de València. Mosaics que ens desitgen bon viatge en diverses llengües. Ornaments localistes, que contrasten amb l'aire seriós, gairebé adust, de l'edifici en la llunyania. A l'estació cal tenir temps per poder descobrir els petits tresors que conserva.
D'altra banda, sempre m'ha fascinat el tràfec de gent. N'hi ha qui va amb presses, sense aturar-se, esquivant la resta; d'altres hi van amb temps, passegen per l'andana, tafanegen els aparadors de les botigues... Hi ha, és clar, els qui, una volta perdut el tren de la vida, s'hi acomoden, com els vagons buits a les vies mortes. Cal nomenar els (im)pacients que esperen l'arribada d'algú, els grupets de joves que han triat la placeta de l'estació com a lloc de reunió... I, també, hi ha els qui acomiaden els viatgers. Plors, besades, rialles, abraços, corregudes d'infants que no resten quiets, consells d'última hora, oblits.
De vegades, aquestes escenes s'observen en la distància. D'altres, com la de dijous passat, es viuen amb una gran emoció. Els paralímpics valencians començaven el viatge que els ha dut a Pequín. A la meua família tenim l'honor de comptar amb una esportista que participarà als Jocs Paralímpics, i allà hi érem tots, familiars i amics, per acomiadar-los com cal. Plors, besades, rialles, abraços, l'anhel de retindre el moment, el patiment per la llarga marxa cap a la Xina (i no parle de la Revolució Cultural, que ha deixat un país dominat amb despotisme ), el canvi horari, l'alimentació, els costums... Les mares, patidores sempre; els germans, contentíssims; els nebots, orgullosos i conscients que allò era una fita important; els amics, impressionants; alguns d'ells, capaços de sobreposar-se a la mala salut per ser-hi, per compartir el moment amb l'amiga. Com és ella, que té tant d'amor al seu voltant? Està clar que els esportistes discapacitats ens donen lliçons tots els dies. L'esforç, la constància, la lluita per eliminar barreres que ens separen són part d'una tasca que va donant fruits. I dels tècnics i monitors dels clubs esportius només valen lloances i paraules d'agraïment. Tenen una qualitat humana impressionant, que els fa renunciar a bona part del seu temps lliure per tal d'entrenar els esportistes... i sense perdre el somriure! Aquest comiat va durar una hora que em passà en un tres i no res, tal era la intensitat del moment.
Els governants? Bé, deixem-los a casa, que si s'espavilen i troben que açò és tan rendible com els grans events de l'estiu, no dubtaran a fer-se la foto i fer creure que el triomf és seu. Jo, personalment, no els vaig trobar a faltar.
Gràcies, Amparo, gràcies a tots, esportistes i tècnics, per fer-nos vibrar amb tanta alegria i emoció. Les medalles a la superació, a la solidaritat, ja les teniu guanyades. Carpe diem!!