dimarts, 22 de gener de 2013

Diumenge d'hivern. Complet, amb la poesia rotunda d'Estellés i unes postres de la terra




Diumenge d’hivern, rúfol. El vent no fa del passeig una activitat massa agradable, però, tot i així, els carrers de València van plens de gent. Ciutat preciosa, plena de racons i de detalls visibles als ulls atents. Malgrat tantes coses. Nostàlgia i descobertes noves a cada cantonada.
Ens dirigim al Centre del Carme, l’antic convent reconvertit en espai d’exposicions. Només per l’edifici ja paga la pena de visitar-lo. Ara, al meu parer, doblement. L’exposició Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances”, organitzada per l’AVL, traça un retrat molt complet del gran poeta de Burjassot. Molt recomanable. A més, l’encontre amb gent del poble, de tota la vida. Converses al sà i al pla. Amb la néta d’Estellés, que ens convida a fer, mentre dure l’exposició, una ruta estellesiana pel Cos mortal que tant s’estimà el seu iaio. No hi faltarem.
 
Caliu familiar: vénen germanes (i cunyats, i nebots…) i cal fer un dinaret. L’arròs, aquesta vegada, no ha quedat com calia. Culpa de la picadeta, llarga i saborosa, amb polp a la gallega, entrepanets de bolets, formatges, ensalada... que ens han fet recordar la dita: “tots esperen l’arròs, i l’arròs no espera ningú.” Ens l’hem menjat “castanyola”, com diu ma mare. Un arròs que havia de ser caldós ha perdut bona part de la seua gràcia (tot i que alguns n’han repetit, i que el que n’ha sobrat viatja a la Marina en una carmanyola; agraïts i de bona barra sí que són).
De postres, bescuit de taronja i xocolate.
Les taronges són de l’hort de la meua cunyada. Un gust, anar i omplir-ne el cistell en un tres i no res! Els xiquets demanaven reconvertir els camps d’oliveres del iaio en tarongers, tanta n’és la productivitat (encara no saben, urbanites ells, això del secà i del regadiu).
La taronja és, de sempre, una de les meues fruites preferides. M’agraden fins i tot els noms: sal·lustiana, nàvel, València Late, washingtona, sanguina... Quan el meu oncle Hilari ens en duia uns basquets (“guillots”, com ell els anomenava), era una festa. I quan ens dirigíem a la Ribera, ma mare i jo, i véiem els sequers amb muntonades de taronges, ella em deia que aquelles eren per fer uns refrescs sense gas, que mai no he tastat.;-)
Ara, coneixent les propietats dels cítrics, encara tinc més raons per incloure'ls a la dieta.
Aquesta fruita, font de vitamina C (abans d’ésser destronada pel foraster kiwi), té molta fibra i beta-caroté, a més de potassi, calci... Una joia de la terreta que malda per sobreviure després dels PAI’s i la baixada de preus. Fa anys, els llauradors vivien amb el que treien de la collita; ara quasi no paga la pena ni collir. Un desficaci!
Un remei per als refredats made in La Ribera consisteix a beure un suc de taronja calentet amb una cullerada de mel. No sé si és efectiu, però ens el preníem, i avui m’ho ha recordat una germana.

Avui, però, hem fet un bescuit de taronja amb xocolate  que ha triomfat. Si l’haguérem acompanyat amb gelat i un raig de xocolate calent, hauria estat perfecte. A més, no és gens complicat de fer i en un motle de plumcake queda d’allò més lluïdor. No n’ha quedat gens per al desdejuni de demà. Ni per fer una foto!
La recepta, que m'ha arribat per diverses vies (tafanejant per la xarxa, de boca d'unes amigues...), amb algunes variacions, és ací:

Ingredients
70 ml d'oli de gira-sol
1 taronja sencera (corfa inclosa)
170 gr de farina
250 gr de sucre
3 ous
10 gr de rent Royal
xocolate fondant negre

Preparació
Rentem la taronja i la tallem a trossos. La fiquem en un got de batedora i hi afegim l'oli de gira-sol, els ous i el sucre. Ho batem tot. Hi afegim la farina i el rent i mesclem. Hi incorporem el xocolate tallat a trossets xicotets. Tot seguit, engreixem un motle (els de silicona són fantàstics!) i hi aboquem la barreja. Amb el forn preescalfat, fiquem el motle al forn a 150º uns 40 minuts. I ja està. Facilíssim i amb un resultat de luxe.
Unes postres molt fàcils de fer, amb un toc molt especial, que han arrodonit una taula familiar en un dia complet (poesia d'Estellés inclosa). No n'han deixat ni per a tastes, i hem hagut de fer-ne més per tal de fotografiar-lo.

P.S: M'ha eixit un títol tan llarg com els d'algunes pel·lis d'Almodóvar!

dilluns, 31 de desembre de 2012

13+1: fent neteja

 
Quant de temps que no entre al bloc! Està tot fet un desori... La pols, enfeltrida, omple els racons... Quina deixadesa, mare!
Ja em deien: "No t'enganxes amb el punt de ganxo, que no podràs fer quasi res més!". I mira que en tenien, de raó. Ara em caldrà agafar raspall i baieta, kh6 i mileda, per endreçar-ho tot i començar a coure alguna recepteta humil i abellidora. Fa peresa. Fer dissabte després de tants diumenges, i dilluns... ocupant-me de família, treball, xals i mitenes de ganxet, família, treball, família, treball... 
Ara bé, com que tot està tan brut i empolsegat, en torcar la pols semblarà com els anuncis aquells de productes de neteja, plens d'hipèrboles polsoses. Així -una altra manera de veure-ho- llueix la feina. Espere.

Aquest apunt és el catorzé de l'any. Un 2012 minso en posts i abundant en retallades i pèrdua de drets. És per això que, a banda de manifestar-me quan em sembla imprescindible, hem posat en marxa, encara més, la pràctica del consum minim (quin altre remei tenim?). Confegir regals únics, evitar les despeses supèrflues, aprofitar el que tenim... A la cuina, al receptari, tornar als plats de calent (de fet, mai no ens n'hem allunyat), fets amb ingredients d'ací a prop, de temporada, comprats al mercat... I tornar a tastar, amb amics molt estimats, receptes com l'arròs amb fesols i naps de Lola, o la sardina de bóta amb ceba com a picadeta. I fruir-ne bona cosa.
Que el gust per menjar bé no ens el pot retallar ningú. Salut i bon profit!

P.S.: Ara pegue una torcadeta lleugera; la setmana vinent faré neteja a fons...

divendres, 7 de setembre de 2012

París IV: Viatge, gent, mirades …



 Als meus grans amics Francesc Gascó i Puri Grao, que han insistit perquè escriguera una coseta més sobre París.

Viatge

Un viatge és, a més del desplaçament d’un lloc a un altre, un estat anímic. Oblit de la realitat que ens abassega. Descoberta d’un món real però no realista, el de les vacances, del temps en suspensió, dels desitjos acomplerts. I d’altres realitats.
Durant el viatge he llançat al bagul de virus la crisi, les normatives desficaciades –per no dir-ne malèvoles- que han convertit cada divendres de primavera en una prova dels límits de l’angoixa social, la cara i la veu dels polítics… Autèntica teràpia. A la salut per l’amnèsia. O per la mirada neta d’uns xiquets (i la mig emboirada d’uns adults) que aprenen art i  història in situ.
M’he endinsat en una ciutat cabdal en aquest sentit; la plaça de la Bastille o la de la Concorde, escenaris sagnants de revoltes populars que a més d’un noble li costaren el cap, ara apareixen tranquil·les i harmòniques. Al Boul’Mich, al quai Branly, envoltades de marques de guerra als murs, hi ha plaques commemoratives en honor als caiguts, joves estudiants la majoria, en l’alliberament de París, carrer per carrer, el 1944. M’imagine aquests darrers fets esborronadors amb l’ajuda de la gran Irène Némirovsky (Suite française), on retrata l’èxode durant l’ocupació nazi d’una ciutat derrotada, a través de les vides creuades de gent anònima amb heroïcitats i misèries.  Una ciutat molt viscuda, molt patida, plena de llums i ombres, riquíssima en matisos i tipus humans.

Gent

Pel que fa als prejudicis que hom escampa dels diversos pobles, val a dir que es curen amb el coneixement. Valencians, meninfots; catalans, agarrats; andalusos, malfaeners… I així en podíem fer una llista ben llarga (em ve al cap Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Manuel Sanchis Guarner). Em repugnen les generalitzacions; a més, les trobe molt perilloses. Pel que fa a París, m’havien arribat veus sobre l’antipatia dels qui hi viuen. Potser és degut al fet que un turista espera que cada indígena, atrafegat o no, faça de guia amb molt de gust en una ciutat que és, pràcticament, i alhora que la capital d’un país, un parc temàtic ple d’atractius (i, per tant, un lloc envaït per hordes de "capitanstmandioques" darrere d’un paraigua enlairat, simpàtics o no, també). O a l’atenció rebuda als llocs d’interés, restaurants i bars, per part dels qui hi treballen (que de vegades queda lluny de la professionalitat -com ací, pense jo-).  
De tot n’hi ha pertot arreu. I, com a mostra, uns exemples. Tot just eixir a la superfície des del metro, buscàvem el carrer i, amb la boina ben enroscada i sense brúixola, estàvem dirigint-nos en direcció contrària. Li vam preguntar, en el nostre corcat i semioblidat francés de l’institut, a una dona major que passejava un gosset. Aquesta maldà per fer-se entendre (ja no recordàvem que la gasolina es diu éssence) i ens encaminà en la bona direcció. Tot i això, i veient que el meu cunyat, tornats al punt de partida, s’entestava a mirar el mapa,  encara tornà arrere i insistia a recordar-nos el bon camí, mentre marmolava sobre els homes i els mapes. O el jove que ens dugué al pati correcte d’un bloc d’apartaments amb pati interior, on ens allotjàvem nosaltres, vist que no l’encertàvem amb les poques indicacions que ens havien facilitat. De cambrers i de venedors simpàtics, en trobàrem molt més que dels agres.
No caiguem ara en la generalització contrària: la veïna del pis on estava ma germana, Eau de fel podrida! Gosà pujar per retraure-li que feien soroll (quan sols estaven a casa el temps imprescindible de dormir i desdejunar) en un pis amb un parquet que cruixia molt. Com que ells encara no dominen l’art de volar, la molèstia estava servida. La meua germaneta, boniqueta és ella, li contestà amb assertivitat i un pèl de l’energia que desprenia la de la fel, que reculà i no tornà a queixar-se.  A París, com al meu poble, hi ha de tot.

Mirades

París és un aparador inexhaurible de gent diversa. Asseure’s en un café, amb calma parisenca, o passejar amb els ulls ben oberts permet descobrir curiositats a les parets i tipus humans que només havia vist al cine. Turistes japoneses amb barrets impossibles (xe, com les pameles de boda pija  però sense l’aprest) i para-sols, o d’aquests que es pensen que estan al Mont-Blanc, botes incloses. Gent caracteritzada de personatge de còmic passejant-se pel Boul’Mich. I parisencs normalíssims en qualsevol carrer. Aquests s’estimen molt eixir de casa i gaudir d’un esmorzar al Jardí de Luxemburg, a la Plaça des Vosges, a la platja del Sena… I llegir. Pertot arreu he vist gent amb un llibre a les mans. O les xiquetes (em recordaven les protagonistes d’Entre les murs) que, ràdiocd en mà, ballaven a La Grande Arche,  com les colles que dansaven als quais del Sena (tango, lindy-hop…) a poqueta nit, i els qui, samarreta de ratlles inclosa, interpretaven peces de la chanson en un cantó de la Place d’Aligre, donen una imatge viva i ben diferent de la del prejudici.


 
El metro i el bus són un joc de mirades de gaidó entre desconeguts (i ara em ve al cap el curt El columpio) que s’entesten a fer cara de ciutat. Cadascú hi va a la seua però, de tant en tant, s’enceta una conversa, com la que els nostres xiquets mantingueren amb un senyor major. Molta gent  tothora, de moltes llengües, races i religions. Moltes parelles mixtes. Una societat heterogènia i ben francesa, però. Una altra germana meua s’hi estigué quinze dies, fa molts i molts anys, de joveneta, aprofitant que unes amigues feien un curs de francés. S’hostatjaven a la Ciutat Universitària i, mentre unes anaven a classe, ella i una altra es dedicaven a rodar per tot París. Xiques de poble d’una València grisa que en tornaren bocabadades de tanta bellesa, i impressionades de tanta gent diversa com havien vist. 
Aquesta barreja unida és una realitat. Hi ha, també, grups que volen mantenir-se al marge, com els punkies de la Place de la Bastille. I grups exclosos, com els acampats al bell mig de l’urbs o alguns clochards que volten per la Gare du Nord (i per totes les estacions del món, pense). Els afores, ja se sap; una ciutat caríssima per viure expulsa tot aquell que no tinga un cert poder adquisitiu.
M’agradaria tornar (de fet, hi torne cada dia en els meus pensaments) allà un dia feiner. Observar el tràfec del metro, pujar al bus sense pressa, asseure’m al Jardí de Luxemburg o en un café i mirar la gent com fan a la plaça del poble però en cosmopolita ;-). Fer la migdiada, confondre’m amb la resta, mirar com una xiqueta de poble. Amb un somriure i molt de temps.

divendres, 24 d’agost de 2012

París III: Unes gotes de turisme de manual i miniguia per menjar, beure, viure i sobreviure


 
Cúpula de l'Òpera Garnier, pintada per Chagall
París, la ciutat més visitada del món, presenta un ventall d’itineraris on perdre’s admirant-ne les joies que contenen. De la Place de la Concorde a l’Arc de Triomph passant pels Champs Élysées (on es concentren botigues de luxe, que ara conviuen amb multinacionals de l’oferta a preu injust); del Quartier Latin a Nôtre-Dame (oooooohh!! Preciosa!)  i, després, a la Sainte Chapelle (quins vitralls!!) i la Conciergerie; de Montmartre a l’Ópera Garnier (el luxe fet teatre; i una estona màgica per nosaltres, actuació de ballet inclosa) i, d’allí, a Lafayette; un trajecte en bateau-mouche pel Sena al capvespre, amb inici i fi a la Tour Eiffel. Un passeig per Les Halles, Montorgueil-Saint Denis en eixir del Pompidou, perfecte. També és interessant descobrir la calma del Jardin des Plantes i, tot seguit,  el bullici de la Rue Mouffettard (un parany comercial per turistes). El Trocadéro (horrible, però amb una vista preciosa), Les Invalides (massa canons per al meu gust). I no acabaria en un any.
Ara bé, com el Louvre i la catedral, la imponent Tour Eiffel (omnipresent en clauers, quadres, postals… des del barri on érem…) és un lloc obligat per als turistes. Jo no tenia gens clar això de pujar-hi, tant per les cues (més breus que no em pensava) com pel meu genoll (que, tot s’ha de dir, s’ha portat d’allò més bé).  Però arribà el moment i en vaig gaudir… fins al segon pis. Paga la pena d’entrar al museu. Hi ha projeccions, objectes, l’explicació d’aquest enginy… La pujada (en ascensor) fins a dalt de tot, però, ben bé me l’hauria estalviada; quina cua! La panoràmica és excel·lent, i tal…

Com veieu, açò és poc més que un sumari de quasi tot el que hem vist com a turistes. A partir d’ací intentaré apuntar un “minimanual de supervivència a la ciutat” amb dades pràctiques:
La planificació prèvia és imprescindible; n’hi ha molt a veure i cal destriar. La pàgina d’informació turística de París és molt completeta. Hi trobem el Museum Pass  i d’altres informacions pràctiques. Cal remarcar que els xiquets  i els estudiants europeus fins a 25 anys tenen l'entrada gratuïta a la majoria de museus.

El primer que em crida l’atenció de París és la manca d’adaptació a persones amb mobilitat reduïda; el metro, impossible. El bus, pel que he llegit, deficient. Els lavabos de bars i restaurants… Uff! No n’hi ha, d’adaptats. A més, o estan al 1r pis, o al soterrani, o són d’aquests turcs, o presenten un estat higiènic lamentable, o l’ama del local persegueix els xiquets quan s’hi adrecen, o tot plegat alhora, amb poques excepcions. Els únics “decents”amb garanties són els que hi ha als museus (ben adaptats) i també els del carrer (aquests es llaven amb aigua i sabó després de cada ús; a València en podien posar uns quants, d’aquests).
D’altra banda, per als que podem desplaçar-nos sense dificultat, és molt recomanable la targeta Navigo; es pot carregar per diferents períodes de temps i permet de viatjar en metro, RER (tren) i bus en les zones seleccionades.
Pel que fa als bars, París és molt cara. Per nosaltres, almenys (i viatjant amb xiquets, més encara). Com a exemple, prendre una cocacola en una terrassa qualsevol costa vora 5 €. Amb aquests preus, per tant, i com que no volem, ni podem, sentir-nos atracats cada dia, preparem unes neveretes amb aigua, refrescos i cerveseta, uns entrepans casolans (ai, la baguette! un pa que no destaca per la qualitat, però que ens ha fet paper), galetes i fruita, i a “coronar cims” amb el nostre kit de supervivència, o bé en un jardí o una plaça, molt a gust (com fa, d'altra banda, molta més gent, turistes i oriünds). Un gelat d’Amorino, un macaron o una crêpe de postres, i avant. Hem menjat en algun asiàtic i, fins i tot, m’he estrenat (amb acidesa) en un establiment d’aquells d’hamburgueses. Tot molt lluny de Maxim’s.
Queda pendent, com ja vaig dir, el Godjo, el Polidor, Chez Angélina (un exquisit i caríssim café enfront del Louvre), Chez Marianne (al Marais)… Potser la propera vegada, sense xiquets… Ara bé, el fet de viure en un apartament ens ha permés de fer soparets com cal, brindis amb xampany inclòs (Chateau de Bligny, boníssim! L’altre no el recorde) que, en la millor companyia del món, fan gust a luxe i felicitat.


Sí que sopàrem una nit a “Les dix vins, restaurant a Montparnasse recomanat per uns familiars. Un autèntic bistró francés que figura en les classificacions dels més valorats, però que no ens convencé massa. Potser ha canviat d’amo, de cuiner… El cas és que els plats tenien, tots, mantega i/o nata en unes proporcions que a nosaltres, que no en tastem, no ens agradaren massa. Els entrants, una espècie de carxofa gegant banyada en salsa, o un paquetet de pasta brie farcida de sabor indefinit, tots dos acompanyats de la mateixa amanida, no ens impressionaren. Els segons, vedella, pollastre i llomello (no ens atrevírem amb l’orada) amb diferents salses,totes molt franceses, i la mateixa guarnició de creïlles a la parmentier, o una hamburguesa gegant i de bona qualitat. Les postres, una profiterole gegant, una coca de poma o uns moelleux de xocolate. Aquests últims, massa potents per al nostre gust.
L’ambient del menjador era molt acollidor; el lavabo, indecent (no entenc aquest maltracte al client). L’atenció, correcta. El menú, de 20€ sense beguda, dilluns al migdia només en costa 9 (sol haver-hi una gran diferència entre dinars i sopars).

      Si aquest bistró no ens entusiasmà, Le baron rouge (1, r. Theophile Roussel, 75012 , prop del Marché d’Aligre), ens encisà. Després d’una volta pel mercat, (colorista, viu, amb un "orguenet" amb cançó i ball francesos en un cantó, i amb  parades de fruita i verdura i andròmines diverses), i després de comprar un bon tast de formatges, decidírem entrar en aquesta taverna. El lloc més autèntic d’aquest viatge (lavabo turc al qual s’arriba a través de la cuina inclòs). És un indret ideal per prendre una copa de vi i un plat de paté i companatge. M’agradà molt l’ambient: la música (primer, francesa i, després, jazz), la simpatia dels propietaris, la decoració… El fet que no hi haguera més turistes que nosaltres... Un plaer senzill i autèntic. Per tornar-hi. 
 

París des del balcó de l'Òpera
 Acabe ací els textos dedicats a París. Queda molt a dir de la cara B d'aquesta urbs (esteses de gent vivint al passeig central de la Gran Via de la Place de la Bastille, o les tribus urbanes que es reuneixen allí mateix; diversitat i misèria sense eixir a les banlieues), molt per aprendre, molt per veure en una ciutat infinita i fascinant.

Gràcies per la paciència. Je vous embrasse.

dimarts, 21 d’agost de 2012

París II. Museus

Silenci, art en acció! Graffitti a la Plaça del Pompidou
Si hi ha dos elements que mai no falten a París són les obres d’art i, per tant, els turistes, àvids de retratar-se amb La Gioconda,  la Victòria de Samotràcia o els impressionistes. Art en majúscula. Tant, que els qui s’hi acosten corren el risc de patir la síndrome d’Sthendal (o una altra de més prosaica: la de l’esgotament físic i la banalització en la contemplació de les obres mestres que ens apareixen a cada racó d’un museu). Els adolescents que ens acompanyen han fet, fins i tot, un curt (en fase de muntatge) on critiquen despietadament els espècimens que, armats amb càmera i/o Ipad, graven en vídeo totes les parets dels grans contenidors artístics, en comptes de mirar-se-les amb deteniment. Si en són, de cruels, els xiquets! Nosaltres també hem fet, gairebé sense adonar-nos-en, un munt de fotografies. La força digital ens arrossega sense remei.

Aspecte de la Galeria italiana
Em sap molt greu l’ambient del Louvre. Un museu inabastable, immens, preciós, convertit en un lloc sorollós i antipàtic, on a penes es pot gaudir dels tresors allà exposats. Trobe que una restricció diària de visites ajudaria a retornar-li la categoria de museu, d’un dels majors i millors del món. Actualment, però, les aglomeracions (sobretot a la Galeria on hi ha la Gioconda) en desvirtuen el sentit. Vam visitar les cambres de Napoleó III i els pintors flamencs al pavelló Richelieu (molt més tranquil), un tast de Mesopotàmia i una visita a la Galeria dels italians (preciosa La Verge, el nen Jesús i Santa Anna, o el Sant Joan Baptista, totes dues de Leonardo da Vinci); assistírem atònits a l’allau de turistes que s’acostava a la Mona Lisa i menyspreava les obres dels voltants. De vesprada, una mica recuperats, ens endinsàrem en l'art etrusc (meravellós el sarcòfag dels esposos de Cerveteri), Egipte i Grècia. Impressionant (l’art i l’espoli/donació). En vam eixir espeats, atabalats i una mica decebuts. D’això se’n diu morir d’èxit. I és que el Louvre és, junt amb Notre-Dame i la Torre Eiffel, un dels punts imprescindibles per a qualsevol turista, li agrade o no l’art. En posteriors estades (tinc molt clar que hi he de tornar) potser tractaré de fer-ne un altre tast però, com he dit, l’ambient m’ha resultat dissuasori.
Musée d'Orsay
Molt més ens agradaren el Museu d’Orsay  i el Centre Pompidou . El primer, ubicat en una antiga estació de tren (un edifici preciós, amplíssim, ple de llum i de la bellesa que irradia l’harmonia) al marge esquerre del Sena, mostra l’art occidental comprés sobretot de 1848 a 1914. Monet, Degas, Renoir, Millet, Cézanne, Gauguin... Van Gogh. Em va commoure –fins a la llàgrima- contemplar-ne algunes de les obres mestres. “L’habitació de Van Gogh a Arlès”, “La meridiana o la migdiada", la “Nit estelada”... Obres que il·lustraven els llibres escolars d’infantesa i adolescència, les tenia enfront de mi, en un ambient tranquil, i em mostraven les pinzellades matèriques, plenes de vida, del geni holandés (i dels altres no cal dir-ho). La mateixa emoció vaig veure als ulls dels adults   ( i d’algun adolescent) que m’han acompanyat. Fa uns dies, ben retornats a casa, em vaig trobar amb uns bons amics. Els ulls de tots dos s’enrogiren, i se’ls eriçonà la pell (i a mi, plorona de mena, també), en recordar totes les visites al museu (sempre que  han anat) i, en concret, una d’elles, en què un amic artista va estar plorant mitja hora després d’admirar les obres d’aquest lloc fantàstic. Imprescindible.
Teníem previst de comprar una visita combinada d’Orsay-Rodin, però aquest últim estava tancat. En canvi, hi havia la combinació Orsay-L’Orangerie (que, gran errada, no compràrem). I una dada important: si algú té previst de visitar-lo, heu de saber que, amb l’entrada, podeu entrar debades a l’Ópera Garnier. Açò no apareix al web i ens n’assabentàrem quan ja l’havíem visitada. D’altra banda, si un ix de l’edifici, ja no hi pot tornar a entrar, fet que obliga a fer un recés a l’interior (la terrassa ofereix unes vistes superbes, i tant el restaurant com la cafeteria són molt bonics) o deixar part de l’exposició per una altra ocasió.


"Sofa living sculpture", de Verner Panton
 Un altre temple de l’art de visita obligada és el Centre Pompidou (un edifici molt singular dissenyat per Renzo Piano i Richard Rogers) on férem un recorregut emocionant per l’art modern i contemporani (de 1905 fins a l’actualitat). Picasso, Bracque, Modigliani, Miró, Klimt, Oldenburg, Warhol, Doisneau, Tàpies... Consagrats i promeses que conreen diferents concepcions i tècniques artístiques, des de la pintura al cinema experimental i les instal·lacions, passant pel disseny de peces de mobiliari, veritables icones del pop. Al Pompidou també es representen obres de teatre, concerts, hi ha presentacions de llibres, conferències... Un lloc ben pensat, amb unes vistes impressionants des de les diverses terrasses (que, en una prolongació del museu, contenen escultures).D’altra banda, els encarregats de les sales lluïen un aspecte divers, fins i tot bohemi, i no teníem en absolut la impressió de ser perseguits que patim en altres llocs (l’IVAM, per exemple). Ací, a més, hi ha la possibilitat d’eixir i tornar a entrar; tot d’una és impossible d’apreciar amb gust. A banda de l’exposició “permanent” (cada deu anys la renoven), n’hi ha de temporals, com Panorama,  dedicada a Gerhard Richter, sublim (i se m’acaben els adjectius...!!). 
Obra de Richter
Escultura a la terrassa del Pompidou
Em cridà l’atenció el fet que, mentre que al Louvre hi havia soroll, grups i més grups, al d’Orsay i, sobretot, al Pompidou, l’ambient era el que cal: calma i silenci. Un altre lloc per tornar-hi...
 Com que no és qüestió d’atabalar-se visitant museus en una primera visita, en descartàrem, amb dolor de cor,  el de l’Orangerie (més motius per preparar ja una vidrioleta) i el Picasso (estava tancat) o el d’Odilon Redon, com, també, la Pinacoteca (on hi havia una mostra de Modigliani. Ai!). Sí que férem un volt, aprofitant que el primer diumenge de mes els museus nacionals són gratuïts, pel Musée du Quai Branly, un lloc preciós/viu/funcional (dissenyat per Jean Nouvel)… amb un jardí vertical i un altre d’horitzontal. Està dedicat a les diferents civilitzacions del planeta, amb una col·lecció amplíssima d’objectes i sons de cada lloc del món. És inabastable en una sola visita, com tots, però molt assequible als menuts del grup (que han fet un curs intensiu d’art sense adonar-se’n ni queixar-se; ans al contrari). 
En resum, cal programar la visita als museus abans d'endinsar-s'hi i, atenent a la durada del viatge, descartar-ne alguns. París és art, sí, però també passejades, un café amb calma, un brindis, un berenar al Jardí de Luxemburg... 
Això és tot per avui. Au revoir!

P.S: París presta per a molt; si pense que encara hi ha alguns llocs emblemàtics, i el mercat amb verdures i formatges, i els (escassos) àpats francesos de taula… no sé si podré continuar sense castigar la vostra paciència.
Eva, això de les misses ho deixe per a altres, però afirme que París ben bé val tres visites laiques. I una botella de xampany!






divendres, 17 d’agost de 2012

París I: Barris i carrers

Impressió de París
Un parèntesi. Una treva en aquest estiu estrany, ple de pols i cendra, de misèria moral i física. No tenia ni ganes d’anar-hi, de moure’m del cau, però l’ocasió s’ho valia (i el preu de l’apartament, un autèntic regal d’un bon amic de ma germana). Calia, doncs, canviar l’actitud mental, enfrontar-se al quefer de maletes i entroperis, i marxar. Si me’n fa, de peresa, viatjar! Potser és la causa d’aquesta dedicació tardana i escassa a les capitals europees, que una part de la família s’entesta a esmenar. Malgrat la crisi i el vent en contra. O precisament per aquestes raons. Carpe diem. Una  celebració com cal, xiquets/adolescents inclosos, durant nou dies curtíssims.
Hi hem fet de turistes, sense pretensions; el terme “viatger” és més adequat per estances llargues, on un es difumina en la ciutat i en forma part. Ara bé: de turistes, n’hi ha de moltes classes, alerta! Rebutgem l’estètica muntanyenca, les aglomeracions davant un quadre en busca del trofeu fotogràfic, les cues immenses (que hem patit, per descomptat, en molts dels llocs visitats), la transformació d’una ciutat en un gran parc temàtic.

París paga la pena. Malgrat no tenir a penes Edat Mitjana, carrers estrets i tortuosos, atzucacs. Gairebé tot és rectilini, harmònic, ample. El baró Haussmann, espoliador i visionari brillant, en va ser el culpable. Canvià la fesomia d’una ciutat traçant avingudes monumentals, profundes cicatrius en la pell de l’ urbs, tot seguint els cànons de la geometria i el gust megalòman d’alguns. Allò que en diuen la “grandeur”. Mitterrand en va ser un ferm continuador de la tasca, amb La Défense, un “barri” de serveis amb gratacels, edificis d’estètica trencadora i escultures, on destaca La Grande Arche (amb els ascensors tancats indefinidament).                No m’emociona aquesta arquitectura, brillant però, al meu parer, buida. M’agrada molt més el barri de circulació restringida: Montorgueil-Saint Denis, prop de Les Halles, amb un seguit de passatges (el Passage du Cerf, preciós), amb botigues ben lluny de l’estandardització obligada pel mercat global, a dues passes del Centre Pompidou i de Nôtre-Dame. O el districte XV (on vivíem), tranquil, lluny del turisme, a prop de Montparnasse, del Barri Llatí, de la Torre Eiffel.
La Place du Tertre (Montmartre), una decepció. Envaïda per les terrasses dels restaurants, amb quatre pintors mal comptats (i més de vuit que només venien quadrets de fira). Molt més interessants els carrers que se n’allunyen (la vista, però, des del Sacré Coeur, fantàstica).  I al Barri Llatí, a l’agost, massa botigues i establiments de menjar (fóra excessiu dir-ne “restaurants”) orientats al turisme. Tot i així, un barri amb encant. La placeta de la Sorbona, el Museu de Cluny, el Panteó, la Rue Saint Jacques, el  Boul’Mich (amb l’empremta de les guerres als murs dels edificis i les terrasses amb els envelats rojos)… Amb l’obligació d’acostar-me, el proper viatge, al restaurant Polidor (francés-francés) i al Godjo (etiop-etiop), recomanats tots dos… Si és que no n’hi ha prou, amb una estada… ni amb un post… Amenace d’escriure’n més!
El punt gastronòmic d’aquest primer escrit (obviada la dieta econòmica a base de baguettes) el constitueixen les ensalades gegants d’un indret molt peculiar, Le Relais Gascon   Em pense que són parents d’un tal Obèlix. Copioses i carregades de tot: paté, formatge, salmó… i mig quilo de creïlles fregides amb all pel cap baix! Això, i uns dolços marroquins comprats en una pastisseria de la zona, de règim total!
I no s'acaba ací la cosa, no...

P.S: Estava redactant, cercant enllaços, i ja em veia de nou als carrers d’una ciutat que no s’acaba mai. De fet, ja pense en el pròxim text i comence a voleiar sur les toits de París. Au revoir!

dijous, 5 de juliol de 2012

Premi Liebster Blog





L'escriptora, activista cultural i viatgera Dolors Jimeno (De viatge, Gratis et amore) ha tingut a bé atorgar-me un premi Liebster Blog (bloc preferit, en alemany), que s'atorga als blocs amics que no tinguen més de 200 seguidors. Molt agraïda, Dolors, per aquest premi immerescut (més encara en un any on la publicació ha estat mínima. Faré per meréixer-lo. 
Les regles del Liebster Blog manen que, qui el rep,  n'ha de concedir cinc al seu torn. Ho tinc difícil, perquè hi ha moooolts blocs que m'enriqueixen i em fan obrir la finestra digital amb interés. En seleccione només sis, però, amics, aquest premi va per tots.

El rellotge violeta, un espai de vindicació feminista creat pels meus amics i excel·lents persones i professionals Oreto i Francesc. Imprescindible.

De l'horta estant , de Ferran Suay, professor de Psicobiologia a la Universitat de València. Als seus articles ens aporta una visió lúcida i compromesa sobre cultura i societat. 

Generació... (imatges latents) Aquest blog de Joan Calsapeu-Layret ens presenta, com bé diu ell," instants no efimers, imatges latents", de molta qualitat i contingut per a la reflexió.

 Tú ibas de azul Es tracta d'un bloc jove, escrit per joves molt formats i amb una gran consciència cívica, que analitzen qüestions socials i polítiques des d'un punt de vista obert i valent.


A la taula i al llit... Al primer crit! El bloc de Francesc, el nostre xic de Beneixama, és molt saborós. Receptes autèntiques sobre un llit de mots adobats amb cultura i sensibilitat. I més...

Me'n deixe un grapat, però en una altra ocasió us en presentaré d'altres que, al meu parer, ben bé es mereixen un premi. Gràcies, Dolors. Gràcies a tots.

dimarts, 26 de juny de 2012

Dolços records: art amb substància

     A Margarita, una artista total

La F1 ha estat bramant tot el cap de setmana. A casa m’arribava un soroll molest, de mosquits hipertrofiats impertinents que cremen benzina i bitllets públics (que no tenim). Un destarifo. Com tantes coses per ací. Com l’excés de feina, que deixa –més encara- el bloc en standby. O la ponentada, culpable d’un mal de cap a prova d’ibuprofens cadudats. Un context gens favorable, tot plegat.
Avui, però, comence a respirar. Després d’una Nit de Sant Joan sense feines inhumanes pendents, sopant amb gent molt estimada (i havent-nos pegat una remulladeta, com mana la tradició). Una estona, ara de nit, per mamprendre aquest escrit. El tinc pendent des que Margarita, veïna del poble, amiga d’una germana meua, mare del fisio/Fàtima/Lourdes de capçalera de part de la meua família i d’un artista multidisciplinar ambprojecció, volgué posar-se en contacte amb mi a propòsit d’un projecte que, artistassa ella també, pensava dur a terme.

És una obra d’art preciosa, on l’autora ha conjuminat tècnica i emoció, investigació gairebé antropològica, valoració del llegat gastronòmic familiar, d’una forma de vida –de poble, a peu, en valencià- i redescobriment de la infantesa, de les sensacions que perduren en la boira dels records color sèpia. Art amb substància.
Es tracta d’un llibre-treball de gravat on Margarita ha recopilat les receptes de molts dels dolços casolans de sa casa, del seu poble, i les il·lustra amb diferents tècniques i molta mestria. Els gravats són moderns; alguns, fregant l’abstracció; d’altres, quasi geomètrics. Xulíssims. Les receptes (fruit, en alguns casos, d’una àrdua tasca d’investigació) són senzilles, amb ingredients fàcils de trobar. Paciències, coques de sagí, cocotets, pastissets de moniato, coques cristines, sopada, pilota dolça... Dolços fets a casa per celebrar el cicle de la vida en una època on no sobraven els diners (xe, com ara mateix, no?).
Trobe que un treball de tanta qualitat hauria d’editar-se perquè en poguérem gaudir un grapat de gent que ens estimem l’art, la cuina i el patrimoni cultural (tot és un). Mentre s’ho pensa, m’ha donat permís per parlar-ne des del fornet. I perquè vaja agafant temperatura us deixe ací la seua recepta de les paciències, unes galetes que solen prendre’s per Sant Blai. Beneïdes, se’ls atribueixen qualitats guaridores contra el mal de gola (i així es fa caixa amb la fe parroquiana).

Ingredients

Com a mida s’utilitza mitja corfa d’ou. Les mides són proporcionals als ous: tants ous, tantes mides.
1 ou
1 mida d’oli
1 mida de sucre
farina (la que admeta)
2 sobres de llimonada: una de blanca i una de blava per ou
ratlladura de llima
canyella en pols

Preparació

Barregem en la safa els ous, el sucre, l’oli, la llima, les llimonades, la farina, fins que lligue. No ha de quedar massa  dura. Amassarem una bona estona fins que ens quede fina. Enfarinem el marbre i estenem la massa amb l’ajuda d’un corró fins aconseguir-ne mig centímetre de grossària. Hi espolsem sucre per damunt de la massa i la tallem amb el motle de la forma que ens agrade (estreles, cors…). Les fiquem en una llanda al forn fins que estiguen daurades.

Una altra variant, també molt encertada, d'aquestes paciències l'he trobada a La cuina del mandariner; hi afegeix que, una vegada a la llanda, les hem de deixar reposar dues hores abans d'enfornar-les. Així ho hem fet, amb bona cosa de paciència per gaudir d'una galeta tan exquisida (que potser els ve d'ací el nom?).
Aquestes galetes ens poden alegrar un berenar. Jo espere tenir temps per enfornar tots els dolços durant les vacances, i força de voluntat per tastar-ne només una miqueta. De moment, ja me n'he menjat unes quantes, de galetes. Quin perill, els dolços records!

diumenge, 3 de juny de 2012

Contra el mos de la crisi, pa de plàtan



No estan els temps per tirar res. Una societat, la nostra, en què se’ns força a redecorar la vida cada mes; en què no som fins i cultes (cool, que en diuen els cool) si no estem al dia de les últimes exquisideses en tots els àmbits, des de l’art o els mòbils de disseny, a la compra diària, s’ha topat, de colp, amb la negra realitat. Crisi. I de quina manera mossega.
Aquest matí, el carrer de Colom estava buit. Ni cotxes. És clar que, un dissabte, la gent “fa dissabte”, compra al mercat, va a la platja. Però que la via comercial més important del cap-i-casal semble un decorat per al remake valencià d’una escena emblemàtica de Abre los ojos, tampoc no és normal. Botigues en liquidació, pisos i pisos de luxe en venda amb cartells esgrogueïts pel temps a la intempèrie… Símptoma.
De menuda, malmenjadora selectiva com era, si no podia acabar-me l’entrepà, després d’algunes negociacions, havia de menjar-me la “mescla” i, llavors, podia tirar el pa al fem. Abans, però, calia pegar un beset de disculpes al pa. No cal dir que, amb aquesta simple i curta cerimònia, s’aconseguia l’efecte desitjat: el sentiment de culpabilitat per tirar menjar. I no em pararé massa a descriure el plat de fideus reconvertits en una massa apta per tapar forats, esperant l’hora del berenar/tortura (que, tot s'ha de dir, mai no s'executava). Els xiquets d’ara no hi estan avesats. Bé; vull dir els xiquets sense risc d’exclusió social (en aquesta societat tan opulenta no els veiem, però hi són, i cada volta n’hi ha més).
Com a mare (de fills que foren malmenjadors superlatius), gràcies als consells de savis com Carlos González (El meu nen no menja” i molts més) vaig reeducar-me en açò i no els obligue. De fet, un avís als pares preocupats: la inapetència (si es pot dir així) és transitòria.  Tots acaben menjant prou per viure i créixer. 
Com a adulta, com a ciutadana, em sap greu tirar menjar. No caic en la “síndrome de la mare aspiradora”, que apura el plat dels fills (despús-ahir hi havia una mare al bus, bevent-se un potet de llet per xiquets davant la negativa de la filla a engolir-se-la), això no. Però faig per no llançar a perdre el menjar. Congelem, si la preparació ho admet, el que sobra (ja hi ha un plat fet per un dia apressat) i comprem cada pocs dies al mercat (sí; en això som uns privilegiats), de manera que quasi tot ho consumim en un punt òptim.

Quasi tot. De vegades, una peça de fruita llangueix a poc a poc; n’arriben de més lluentes i la marginem, fins que el color ens indica que ja no deu ser un fruit saborós i ens en desfem. El cas dels plàtans, llepolia de la infantesa, és dolorós. Quan la pell es va fent negra, si no ens abelleix un batut, mala cosa. I si, en comptes de ser-ne un, en són tres o quatre els caiguts en desgràcia, em sembla greu. L’altre dia em trobí amb cinc plàtans perillosament madurs i, com que no volia pegar-los un beset de comiat, vaig dotorejar per la xarxa i, al blog Recetas de rechupete vaig trobar aquesta recepta  de pa de plàtan  , suau, tou, deliciós. Tant que, després d’una primera provatura (que volà en un dia), en vingué una altra. Amb un gelat de qualitat, unes postres exquisides. La consciència, tranquil·la. La cintura, això sí, més ampla (res no és perfecte).
Receptes com aquesta ens permeten aprofitar els aliments i gaudir alhora d'un mos finíssim. De cara a la crisi cal reciclatge, creativitat i il·lusió. No ens els pot retallar res ni ningú.

dilluns, 14 de maig de 2012

Intercanvi: Bünder Nusstorte





Si en som, de diferents i de semblants alhora! Fa cinquanta anys, les diferències entre habitants de diversos estats europeus eren molt acusades. En el nostre cas, no cal dir-ho. Les pel·lícules dels seixanta (tranquils: si teniu molt d’interés a documentar-vos-hi, qualsevol dissabte de vesprada, a Cine de… a la 1; sense paraules), ambientades a llocs de platja ibèrics, mostraven ( si bé exageradament) tot de contrastos entre els de la vella Europa (alts, prims, amb poca roba, rossos, rics) i els de la pell de brau (baixets i malcarats, malvestits, ignorantíssims de tot, pobres). En un altre to, l’esplèndida " El tren de la memoria" ens ofereix un retrat del viatge a la inversa. El periple de molts emigrants a Alemanya, on eren tractats amb menyspreu. Desconeixedors de tot, arrencats de la llar per la penúria, treballaren dur en una odissea en minúscula però enorme. De llibres i documentals sobre açò, n’hi ha un fum.
Sembla que, des que alguns es van fer rics i “importaven” gent de fora perquè els feren les feines que ningú no volia fer, des que els PAIs destrossaven els termes i amenaçaven la viabilitat de molts pobles “en aras del progreso” , des que anar en avió a ciutats europees (ni que siga per dir que hi hem estat) passà a ser un fet habitual, des d’aleshores, Erasmus inclòs, la percepció que tenim els uns dels altres a banda i banda dels Pirineus és molt més equilibrada; se’ns accepta com a europeus, tot i que els tòpics (a banda i banda també) encara hi suren.
Potser d’ací a uns anys, quan els nostres joves, templats i ben preparats, cultes i ambiciosos, es queden a viure ben lluny de casa perquè ací no hi ha manera ( i perquè a “Españoles por el mundo” només n’ixen els triomfadors”), i es disputen amb els joves dels països rics uns llocs de treball, l’acceptació de què gaudim s’haurà apaivagat. Esperem que no.

De moment, i mentre la crisi va fent camí, els adolescents de molts instituts d’ací fan intercanvis amb els d’allà, en un viatge d’anada i tornada molt enriquidor i divertit.
El meu fill va estar a Suïssa, prop de Lucerna, en un poble menudet amb cases enormes. El tractaren molt bé i va gaudir de tot: de les excursions, del treball cooperatiu, de la festa, d’escoltar i parlar altres llengües, del xocolate.. De l’amistat. Amb els d’escola i amb els suïssos. Quina colla més mogudeta! De menjar, no en diu massa, però tot estava bo. Cremes de verdures, amanides amb salses, guisats de carn...  En vingué carregadet de xocolate i bombons exquisits, i contentíssim per l'experiència viscuda.

El nostre amable convidat va gaudir de la platja, de l'Albufera, de la ciutat de València, de la festa amb amics. Pel que fa al menjar, a casa va assaborir paella i fideuada casolana, clòtxines, sèpia, mandonguilles de puchero, de carn, d’abadejo... I pastissets de moniato, panada de tonyina, rotllets d’anís... El que li agradà fins a extrems preocupants (pel poder astringent) és l’orxata (tres gots d’una!) i la maduixa en suc de taronja (compensava l’excés astringent de la xufa). Se’n tornà a casa amb torrons, maduixes, taronges, coentets de Borriana, orxata (líquida i concentrada)... L’evocació del menjar en la maleta.
I en la maleta ens duia, a més de Rivella , un pastís contundent però deliciós, carregadet de calories, no apte per la calorada que estem patint en ple maig. Es tracta del Bünder Nusstorte. La recepta l’he traduïda de la Wikipedia, però n’hi ha variants.

Ingredients 

- 300 gr. de farina
- 200 gr. de mantega
- una mica de mantega per engreixar el motle (26cm)
- 1/2 culleradeta de sal
- 400 gr de sucre
- 2 ous xicotets
- 250 gr de nous
- 250 ml de nata
- 2 cullerades de mel

 Preparació

Aboquem una miqueta de farina sobre el banc. Engreixem la llanda amb mantega. Tot seguit, barregem la farina amb els ous, la mantega, 150 gr. de sucre, la sal i ho remenem fins aconseguir-ne una massa. La deixem en un lloc fresc uns 15 minuts.
Mentrestant, piquem les nous. Posem el sucre restant en una paella a foc molt lent  perquè caramel:litze fins que el sucre comence a fer escuma.  Aleshores, hi afegim les nous, la nata i ho deixem reduir, remenant sense parar. Hi fiquem la mel; continuem la cocció 2 o 3 minuts i retirem del foc. Reservem i deixem refredar..
Treballem la massa sobre el banc; en separem una part, l’estirem i la col·loquem en el motle ja engreixat. La segona part, la de la vora,  ha de ser allargada i fer uns 12 cm d’alt. L’hem de prémer al motle (i n’ha de sobra per poder tancar la coca). Llavors,  distribuïm la massa del farciment a l’interior. Amb la massa sobrant, hem de tallar una coberta per la coca; la ficarem al damunt d’aquesta i pressionarem cap avall. Tanquem la vora lateral per damunt de la tapa amb l’ajuda d’una forquilla.
Ens queda, ara, ficar la coca al forn (preescalfat a 180º dalt i baix) una hora aproximadament (o bé 40-45’ a 200º).. Si cal, enfornem la coca de nou, els últims minuts coberta amb paper d'alumini. La traiem del motle i la deixem refredar.
Aquest  pastís, típic dels Grissons, és molt calòric, raó per la qual, com ja he dit, no és molt apropiat per les temperatures que hem tingut (ni si volem que ens càpia la roba de l’any passat). Però done fe que estava ben bo, i que no en deixàrem gens ni miqueta. Potser si vénen amics a dinar, ben repartidet, i no en deixen per repetir...

L'intercanvi, el contacte entre uns i altres és molt beneficiós per a tots; s'enderroquen murs de prejudicis, es creen lligams d'amistat; tots aporten quelcom als altres en un món cada vegada més obert. Nosaltres, tots, n'hem aprés molt. Paga la pena.


divendres, 13 d’abril de 2012

En un lugar de la Mancha...


Els molins d'Alcázar de San Juan

La Manxa, des d'un molí de vent
El lloc on batejaren Cervantes, per ser exactes, ha estat, enguany, la destinació del viatge de Pasqua. Un viatge en família per paisatges durs i amables, imponents i humils alhora, però molt més que això. Un periple per l’horitzó ample i vital de persones estimades, que mamprengueren, fa molts anys, el camí cap a València, però que deixaren, al rebost del cor, un bon espai per La Mancha. Hem estat espectadors d’emocions, de retrobaments, d’escenaris coneguts i enyorats. I, això, en certa mesura ens fa percebre aquells espais d’una manera diferent. Des dels molins de vent del Quixot (situats a talaies on corria un fred que gelava fins i tot els pensaments), a la llacuna de Villafranca de los Caballeros (on els balnearis suggereixen un estiueig dels d’abans, quan els mesos de calor eren llarguíssims i el poble aprofitava (i aprofita) els espais humits per descansar del vent sec i calent, implacable molts dies)
Llacuna de Villafranca de los Caballeros
o els carrers dels pobles, escenaris de festes, de passeigs amb l’avi, amb el pare… Una percepció, doncs, molt diferent de la que sentim quan anem a la descoberta d’indrets llunyans i publicitats.
És clar que la geografia manxega ens resulta més familiar que la dels països nòrdics, com també en dominem la llengua i en coneixem la immensa novel·la cervantina (i, també, algunes pel·lis d’Almodóvar i de Sara Montiel (;)). Tot plegat ajuda, però la companyia i el guiatge dels qui hi nasqueren i hi van viure uns anys en canvia la visió.
De paisatges, em quede amb la visió amplíssima dels camps manxecs que s’albira des del “cerro de San Antón”, on hi ha els molins d’Alcázar (en vam visitar un amb tot d’explicacions sobre el procés i el mecanisme). També, la ja esmentada llacuna de Villafranca, preciosa, amb una bona població de fotges poregoses. La plaça de l’Ajuntament, plena de vida i de sol, amb terrasses ben concorregudes. Edificis   com el castell de Belmonte, el centre històric d’Alarcón o, ja a Alcázar, el Torreó del Gran Prior, les esglèsies de Santa  Quitèria, la de la Trinitat, la de Santa Maria (on hi ha l’acta de bateig de Cervantes), totes construïdes amb pedra arenisca, i el seu entorn tranquil i harmoniós. Carrers de poble amb persianes i cortines a les portes. Un parc immens. I un cel ple de matisos.

Però no m’oblide que cal parlar de menjar, i, tot i que ens ha faltat temps, hem pogut gaudir de barres ben assortides i hospitalàries (la tapeta amb la beguda, inexistent per València), amb un bon repertori de la gastronomia típica manxega, com són les miques (migas);
"Duelos y quebrantos"
 els literaris i, tanmateix, reals duelos y quebrantos (ous remenats amb xoriço i cansalada);
"Migas manchegas"
 les farinetes (gachas), asadillo (pimentó torrat amb espècies), pipirrana (una amanida de tomata), potes de calamar,
Potes de calamar
llomello a la planxa, daus de tonyina fresca amb tomata,
tonyina amb tomata
orella de porc… a bars com La Tinaja o La Mancha (el millor i més autèntic, amb una barra inacabable de productes, plenet de gent). A l’hora del vermut, un ídem a La Bodega, un local amb molt de sabor on també podem comprar formatges, embotits i vi. O la visita imprescindible al mercat, on, després de fer la compra, al bar ens cuinen el producte.
petxines fetes al mercat
Fresquíssim i al punt. Un dia, dissabte bulliciós, dinàrem així, en un ambient distés.
I, com que el règim pasqüer demanava dolç, i les mares (la pròpia i la dels altres) són mimadores de soca,  en arribar a la casa ens vam trobar una safata plena de torradetes de Santa Teresa (torrijas), amb mel i un almívar boníssim (açò em portà, per uns moments, a ca ma iaia i les safates curulles de mandonguilles d’abadejo i estima)
"Torrijas"
. Vam tastar, també, unes flors manxegues, de pasta fina i cruixent.
"Flores"
 I no ens vam oblidar de comprar unes dotzenes de tortas de Alcázar (unes coquetes dolces, fines, cobertes amb una capa de sucre, que s’empren per fer la bizcochada, una mena de sopada). les millors, les de Las Canteras.
Els més joves, però, una nit s’estimaren més anar a una hamburgueseria que seguir tastant cuina de la terra. Aquesta és una altra guerra, la de la globalització, que s’entesta a fer-nos oblidar que un viatge és  paisatge, cultura, llengua,  gent,  gastronomia.

A tall de cloenda, diré que he estat “en un lugar de la Mancha” i, al contrari que el narrador del Quijote, sí que vull recordar-me’n. I, si és possible, tornar-hi, que hi ha molt a veure i viure en aquella terra. Un luxe, amb vosaltres.