A taula parada, arrossos i estima

Arròs amb llebre, cardet i carxofes

 A la memòria d'Ángel, un senyor amb totes les lletres

Una successió de fets trasbalsadors m’ha impedit fer, del tot, vida normal. La corfa d’una treballa, fa la compra, xarra amb gent… mentre que l’interior, moll, moix, s’ajup en un racó fosc i arrecerat. Ni ganes de cuinar, ni d’escriure he tingut, fins ara. Només, a banda d’allò imprescindible i/o obligatori, el ganxet. L’he descobert, i trobe que em descarrega de nervis, em buida el cap de cabòries mentre intente no equivocar-me a cada punt. Tot molt senzill: una flassadeta de sofà (que encara no he enllestit del tot), unes bufandes, moltes, moltes floriues…

Aquesta temporada grisa he agraït trobar-me la taula parada, a casa i fora (i vosaltres direu: veges quina n’acaba de dir! i amb raó). M’agrada fer-me el dinar de cada dia, preparar un soparet per amics i familiars estimadíssims, un xocolate diumenge al matí perquè els xiquets desdejunen com jo ho feia de menuda… I ho faig, però aquests mesos se me n’ha anat la força (la kriptonita, potser?) i valore molt trobar-me el plat a taula.

No cal dir que sempre és un plaer anar a un restaurant i compartir taula amb gent com Carme i Empar, col·legues i amigues de fa tants anys. Ja han aparegut per ací dinars a Entrevins, a Vuelve Carolina, potser algun altre que no recorde. L’últim (ja fa massa dies, xiques!) fou a un dels locals estrella de l’any: Mar d’Avellanes, on cal reservar amb vora quinze dies de temps, tan concorregut està.  Com que l’economia mana, gairebé sempre demanem menú del dia. Aquest, per uns 20€, ens oferia una amanida correcta, unes croquetes de bolets amb salseta de foie i una mena de puré claret de creïlla amb copinyes. Bé. De plat principal, tot i que hi havia més on triar, a totes tres ens va eixir la vena mediterrània i vam menjar una barcella d’arròs amb secret ibèric. Saborós, massa i tot (però encara no sé ben bé a què feia gust). Brou molt potent. Les postres, correctes. Haurem d’anar-hi un altre dia i tastar d’altres plats per fer-nos una idea més precisa, però cal trobar temps a l’agenda (ja sé què demanar als reis de l’any vinent!). No em va decebre, però tampoc no em va entusiasmar.

On la taula  no falla és a casa del meu estimadíssim Javi, un cuiner casolà inquiet i metòdic, que a cada reunió ens deixa bocabadats i molt ben nodrits. El darrer plat de què hi he gaudit ha estat un arròs amb llebre, cardet i carxofes. Son pare, Ángel, que va faltar fa poc, n’era molt afeccionat, i les llebres que havia dut del poble calia menjar-se-les. A més, no trobe millor manera de retre un homenatge a un senyor (amb totes les lletres) que reunir-nos, família i amics, recordant-ne bons moments mentre l’escalfor i el sabor del plat ens assacia i omple de força.

Heus ací la recepta:

Ingredients

una llebre

penques de card

uns grans d’all

carxofes

una tomata

una fulla de llorer

oli

sal

Elaboració

Sofregim la llebre a trossos amb uns grans d’all. Quan estiga ben enrossida, la llevem de la cassola i hi aboquem el cardet. El sofregim uns minuts. Tornem a ficar-hi la llebre (la podem fer “al senyoret”, dessossada), acompanyada d’aigua, una tomata partida per la meitat i una o dues fulles de llorer. Deixem coure a l’olla express uns 40 minuts a foc lent (si emprem una cassola convencional, cal augmentar el temps de cocció; la carn de caça així ho requereix).

Fet açò, ja podem abocar-hi l’arròs, que ha de quedar caldós (i les carxofes; si les deixem massa temps al foc, desapareixen). El deixem bullir 14 o 15 minuts, i a reposar. En companyia d’un bon vi negre, és un dinar fantàstic ara que encara no ens ha arribat el calor. Un Glorioso ReservaEspecial hi faria un bon paper. Algunes variacions són la possibilitat de fer un sofregit amb la tomata, ratllada, i una miquiua de pebre roig dolç, com també la de fregir el fetget i incorporar-lo al brou ben xafadet.

L’ingredient principal, però, l’estima. Un tresor que compartim a taula parada.

Ja ha arribat la primavera… I l'Ara!

            El tòpic eslògan d’una gran empresa, que malda per vendre’ns roba fresca quan anem més abrigats que l’enyorat Doctor en Alaska, s’ha fet realitat a València. Això, després d’un hivern que ha colpejat, i molt, les terres valencianes. Dues setmanes de #siberiana (aventades de la Silvèria, com li digué, fa anys i panys, una veïna a ma iaia), un fred al qual jo no em puc avesar, m’han fet agafar un refredat perenne. Hi ha contribuït, i molt,  el fet que al treball hi ha restriccions en calefacció (que estrany, veritat?).

Això, però, és passat (el refredat no, ja ho dic), i a València fa un oratge primaveral. La primavera s’ha avançat, enguany, un mes, independentment del termòmetre (avui, 25º i primers banyistes a la platja), i res no tornarà on era. Les imatges de les càrregues contra estudiants i vianants –algunes persones que passaven pel centre de la ciutat van rebre agressions per part dels qui vetlen per la nostra seguretat- han arribat fins i tot a Austràlia. Val a dir que no sóc partidària de tallars carrers sense permís, però trobe que l’actuació dels de la porra sobrava. A València es tallen carrers quan arriba un avió amb seguidors d’un equip de futbol (dijous passat, la Plaça de la Reina era un bram) o, durant més d’una setmana, amb ocasió d’unes falles un pèl invasives. I, uns amb permís i d’altres sense, provoquen caos circulatori i molèsties als veïns.

La primavera valenciana ha estat TT, i s’han realitzat concentracions en molts llocs per protestar contra la violència institucional. La manifestació d’ahir, plural, intergeneracional, és una de les més nombroses que recorde. I açò no s’atura. Hem dit prou. Prou a les retallades que posen en perill les bases del benestar; prou a la penalització a col·lectius “privilegiats” (els membres dels quals en formen part després d’un llarg procés d’estudis, oposicions, interinitat) quan els responsables del deute es passegen amb impunitat; prou a la violència.

D’altra banda, per més que la primavera no haja arribat encara, l’ARA ja el trobem als quioscs, i això és, per a mi, un motiu d’alegria primaveral. Espere que tinga continuïtat i reba una bona acollida a casa nostra. En tindre una estoneta lliure, me’l llegiré. Ai, el temps…! Ni avançant la primavera en tenim prou.

I, perquè no es diga que no parle de menjar, avui, per esmorzar durant i després del passeget vora mar, hem menjat embotit ibèric, olives del mercat i llandes de conserves variades, entre les quals destaquen unes anxoves de Santoña que encara ens quedaven del viatge d’estiu, i que calia consumir ja. Bé que ho hem fet, que a l’arròs al forn gairebé no en teníem, de gana (però n’hem escurat els plats). I no us parle d’ahir (ai, els fetgets fregits!) ni de la setmana passada (escopinyes fresques, bolets a la soriana, sèpia a la planxa…). Un patiment preprimaveral. Una fi d’estació que promet deixar enrere ombres i fred. Salut!

Torrons de moniato via satèl·lit

A la família cuinera

Aquelles connexions als informatius amb corresponsals de països llunyans, on el so arriba uns segons més tard que la imatge, en una distorsió gairebé còmica (em recorda l’escena de la preestrena del film a Singing in the rain), es pot aplicar a aquesta recepta de torrons. Arriba quan ja l’han crucificat! I és que el pla del Nadal ha estat, sobretot, anar de metges, fer la rehabilitació (sí! encara cueja!), amb alguna estona, furtada al son, de punt de ganxo (vegeu aquestes meravelles a les ciutats)… Això, el temps ocupat, amprat, i preocupacions diverses no són massa favorables al bloc. Avui, dia “lliure”, cartes als reis enviades, i amb la decisió presa, m’assec i us remet aquest dolç de casa.

Aquesta recepta ens la llegà la tia Emilieta de Benimuslem, una dona distingida i dolça, amb aires d'una altra època, que sempre ens tenia preparat un bon berenar quan la visitàvem. La recepta original duu cacau en comptes d’ametla, però ma mare la prefereix i els fem així. Bé: la germana major, hereva pastissera/rebostera de ma mare, els hi fa. Aquesta vegada ha comptat amb el fill major, una amiga i la neboda menuda, que tenia molta cura amb les neules i mirava perquè tot isquera bé. Transmissió generacional. Jo m’he aprofitat de la feina i, encara que siga via satèl·lit, us la passe, que no cal que siga Nadal per menjar-ne.

Recepta del torró

Ingredients

1kg de sucre de canya

1kg de moniatos

1kg d’ametlla mòlta

1 bescuit sec

La corfa d’una llima

Canyella

20 neules

Elaboració

Es dissol el sucre amb un raig d’aigua, a foc lent, perfumant-lo amb la pell de llima ratllada i canyella. Tot seguit, cal afegir el moniato bullit, ben trinxat, i el barregem. Aboquem -seguim amb la cassola a foc lent- l’ametla mòlta i el bescuit (ratllat). Continuem remenant uns minuts més amb el foc lent.

Per a l’elaboració de les tauletes

1 drap de fil

Recipient amb aigua

Farina

Guants

Pasta del torró

Neules

S’estén el drap sobre la taula o espai de treball que hem disposat. L’humitegem esguitant-lo  amb els dits (podem fer servir el bol que hàgem omplit amb aigua). Col.loquem la neula sobre el drap humit i humitegem les vores del seu eix. Després, mesurem una cullerada de torró (al voltant de 100gr de torró/neula) i, modelant-la amb les mans, l’afermem. Ara, sobre la neula, construïm el lingot de torró, amb cura. És moment de tancar la rajola amb  les semiesferes laterals de la neula, i també  les de les vores de l’eix. Si cal, humitegem una mica per acabar de tancar –la bé). Per acabar, arrenglerem les pastilles fetes sbre una safata enfarinada i reservem (mínim 2h).

Aquests torrons casolans, fets amb ingredients de temporada, suaus i gens greixosos, són una delícia. Si encara no us heu atipat de dolç, proveu de fer-ne. Amb tot el gust de la Ribera. Via satèl·lit, això sí.

Luxes quotidians i solidaritat en temps de crisi

Deia un artista que el luxe és l’espai. Més enllà de domassos, ornamentacions daurades o minimalistes i mobles caríssims, el luxe és l’espai. D’acord. Molt d’acord.

El luxe és el temps. Temps de lleure, és clar, que de l’altre en tenim a cabassos. Temps per gaudir d’un aperitiu al sol de novembre. Per veure com prenen el sol els agrons blaus i la fauna tota de la marjal. Divendres passat me’ls vaig veure: quiets, enmig dels arrossars, capturant l’energia del sol. Immòbils. Amb molt d’espai i tot el temps.

Si ens compliquem la vida, els humans! En molts aspectes, hem reculat fins perdre aquests elements que tan feliços ens fan. Zones despoblades front a ciutats on ens amunteguem. Als transports públics, als edificis de pisos molt més cars del que caldria. On desplaçar-se costa temps. Temps. Espai. Cel lliure de contaminació, de finques lletges que no em deixen veure el capvespre… Els agrons són molt sabuts, sí senyor.

Nosaltres, però, vivim en un món artificialitzat, ple de regles, murs, parets, rellotges, fum… i no podem, no sabem o no volem canviar… I enyorem temps, espai… I plats de cullera, fets com fa tant de temps, on l’olla es posava al foc de bon matí i, al migdia, ens oferia el bo i millor de la cuina d’aprofitament. Els productes eren, si fa no fa, locals, comprats a plaça, i la perícia de les nostres mares (sobretot) feia possible meravelles. Arròs fet de mil maneres, llentilles, potatge, “putxero”… omplien panxes i escalfaven cossos. Avui encara en som un grapat, els qui intentem menjar de calent, ni que siga mig preparant el dinar la vespra i amb l’ajuda inestimable de les noves TAC,  tecnologies aplicades a la cuina. Fer el dinar, i, sobretot, fer un dinar de calent ens estalvia molts diners i ens aporta nutrients de qualitat. Un luxe a l’abast de tothom en temps de crisi.

Enllace açò amb la iniciativa,liderada per Baixa gastronomia i De cuina.net, dels #blogscontralafam catalans,  que la setmana passada van publicar més de vuitanta entrades/receptes amb productes del Gran Recapte d’Aliments. Així, plats de tota mena, des de principals a postres, i els textos que els acompanyen, ens van fer obrir els ulls a una realitat que, en aquest món sense temps ni espai, no veiem, i és que, ben a prop de nosaltres, hi ha algú que passa gana. Hi ha bancs d’aliments pertot arreu, i bo és saber que podem contribuir d’alguna   manera a les persones que ho estan passant malament.     

Em sume, doncs, a la campanya: faré la meua aportació al banc d’aliments que tinga més a prop, i us deixe ací una recepta feta amb productes bàsics i de fàcil conservació. Es tracta d’uns cigrons amb abadejo.  Els cigrons m’agraden molt de sempre, i aquests, menudets, duts de terres castellanes per part de l’amic Mario, són exquisits, fan gust a poc i constitueixen una bona dosi de proteïnes vegetals.

Ingredients

cigrons

una ceba menudeta

mig pimentó roig

bacallà

aigua

una culleradeta de pebre roig dolç

Elaboració

Els cigrons, a remull des de la vespra, s’escorren i es posen a bullir en aigua calenta (si són de pot, ja tenim aquesta part feta). Mentrestant, en una paella amb oli d’oliva posem a confitar el bacallà a baixa temperatura amb un gra d’all i una fulla de llorer. Reservem i llevem part de l’oli de la paella, on fregirem a foc lent pimentó roig i ceba picadets ben fins. Una vegada ja estan cuits els cigrons, els fiquem a la paella amb la ceba i el pimentó ben solsidets, i remenem una culleradeta de pebre roig dolç. Hi afegim una miqueta de l’aigua amb què hem bullit els llegums i deixem coure una mica. En acabar, hi fiquem el bacallà uns minuts, i ja tenim un plat de luxe amb un ingredient de base molt econòmic (el bacallà ho era; ara no tant, però tampoc no cal omplir-ne el plat).

Anys difícils, és cert. Però no consentim perdre consciència cívica ni, tampoc, luxes quotidians: temps, espai, companyia i taula agradosa. El que paga la pena de veritat gairebé no costa diners. I, això, en època de crisi, val molt.

Dones 3.0, a la plaça digital

No tinc temps ni d’escriure. Treballar dins i fora de casa, fer la rehabilitació, furtar estones per teixir la flassadeta de ganxet (ara, també això)… m’omplen tot el temps i una miqueta més. Multitask sense remei ni propòsit d’esmena.

Amb dues setmanes de retard (açò caduca?) intentaré fer una ressenya sobre la taula rodona Dones 3.0, Dones i internet. Feminitzem la xarxa, en el marc dels XL Premis Octubre, l’únic acte al qual vaig poder acudir.

La sala, pleneta. El cartell s’ho mereixia. Laia Climent fent de presentadora, Meius Ferrés, Anna Clua i Laura Borràs en justificaven ben bé l’assistència. I no ens va decebre gens, ans al contrari. Una taula rodona plena d'idees, d'empenta, dinamisme i d'art de comunicar. Un luxe.

Així, Meius Ferrés (Universitat de Girona ), autora d'aquest bloc tan recomanable, parlà sobre la xarxa amb veu de dona. I ho féu amb una imatge molt propera: la plaça. Internet és  l'àgora on la dona pot veure el que s’hi esdevé, d’amagat, per una finestra (aquesta imatge em recorda Montserrat Roig i les dones a les finestres a "Digues que m'estimes encara que sigui mentida"), sense participar, o bé domina la vista des del balcó. Hi ha, però, el banc (#banc). Lloc de repòs on podem encetar una conversa amb tothom. La xarxa és un entorn de confort, un espai natural per a les dones, avesades a comunicar-se, a compartir. És, segons Ferrés,  una oportunitar d’”inventar-nos”, de construir una identitat digital, de relacionar-nos amb persones amb els mateixos interessos i crear comunitat. I, això, en un espai que permet quasi la ubiqüitat, i que afavoreix la realització de diverses tasques alhora, ens ve com l’anell al dit. A més, és un lloc on hi ha retorn i interacció. Aquesta no és un instrument, sinó una finalitat en si mateixa, ja que permet cohesionar el grup i ens hi relacionem com a nosaltres mateixes, no ja com a mares, mullers, filles. Això ens reforça, ens confereix una dimensió diferent i pròpia.

A internet trobem, també, una xarxa de suport emocional (Dolors Reig, El caparazón) amb què teixim lligams no físics, però gens freds. I és que el verb de la xarxa és compartir. Afegeix (i açò va crear una petita polèmica) que els homes són a internet per aconseguir l’èxit, i que nosaltres hi som per guanyar-hi coneixements, complicitats, vida interior. Els estudis, també, ens indiquen que les dones encara no produïm prou continguts.

Anna Clua (UOC) parla de la igualtat neoliberal vs igualtat simulada. Hi relaciona feminisme i tecnologia i contraposa el discurs neoliberal al discurs en clau de dona.  La mateixa definició de tecnologia ve donada per una òptica neoliberal; se’n diu que és neutra i que confereix poder. Així, la dona 3.0, una dona líder, competitiva, emprenedora, és fruit d’un discurs orientat al determinisme tecnològic. la visió més feminista (Donna Haraway ) parla d’una cyborg, una simbiosi de tecnologia i dona en un món sense dualismes ni pols oposats.

Afegeix que les TIC no són neutres, i que la introducció de la dona en aquest món s’està fent a través d’unes polítiques conservadores. Hi ha unes dones 3.0, i d’altres que no hi encaixen, en aquest model. Aquestes últimes no són molt visibles.

Segons Clua, a través de les TIC es pot expressar la consciència de gènere, es pot produir un empoderament i arribar a visibilitzar les formes feministes de construir significats.

En una recerca d’iniciatives per acostar les TIC a les dones, s’ha comprovat que les promogudes per associacions de dones, tot i ser menys visibles que les fetes per grups polítics o empresarials,  han estat les més reeixides. No depenen del finançament extern (fet que els dóna llibertat), són autosostenibles, col·lectives i organitzades en xarxa... i han contribuït a l’empoderament de grups de dones.

Per últim, Laura Borràs (UAB) ens parlà de les “Dones 3.0: la revolució a venir”. El primer que cal fer és una desambiguació. De què parlem quan parlem de dones 3.0? De dones a la xarxa? De dones en xarxa? De dones a les xarxes? O potser de xarxes de dones?

Borràs recorda l’evolució a la xarxa: la web 1.0 consistia a transmetre informació per facilita l’accés al coneixement; la 2.0, a aprendre en xarxa. Tots aprenem de tots. A la 3.0 es produeix una interacció massiva de persones i màquines, i s’hi imposa, dons, la necessitat d’un filtratge d’informació.

Pel que fa a l’entorn social, la dona 1.0 és submisa i segueix el guió que de fa tants anys s’ha escrit per a ella; la 2.0, en canvi, s’adapta a un medi masculinitzat per poder surar-hi. En canvi, la 3.0 es vol desempallegar dels estereotips i crear altres formes, no mediatitzades, de ser dona.

Borràs ens explica que tots som víctimes dels constrenyiments socials. Els estereotips, productes d’una convenció cultural, simplifiquen la comprensió de la realitat i poden esdevenir un perillós mecanisme per jutjar comportaments aliens. Tot i això, funcionen i, per tant, són inevitables. Per tal de neutralitzar-los, cal conéixer-los i deconstruir-los. Ens duu per un camí a través de les imatges trobades a Google, on trobem diversos models estereotipats de la dona. Aquests són perpetuats pels mitjans de comunicació, i, remarca, “la percepció és realitat”. D’ací l’existència de dones amb baixa autoestima (o, fins i tot, autoodi) i consumidora compulsiva per tal de millorar l’aspecte. En aquesta societat, les dones han de ser discretes, humils, perseverants... i han de tindre compte dels fills, de la casa... Una de les conseqüències de tot aquest esforç és l’alt consum d’ansiolítics, el doble que entre els homes. I és que “l’1.0 sumat al 2.0 neutralitza qualsevol ésser humà, fins i tot les dones”.

Calen, doncs, polítiques d’igualtat i de paritat en política i empreses, com el Programa Femtalent.

En l’àmbit literari, la dona se’ns apareix sobretot com a lectora. Al món 2.0, també és creadora (n’hi ha moltes proves a la literatura digital). “Si volem canviar la nostra imatge, haurem de canviar els nostres miralls”, diu Borràs. Deixar de banda els models anteriors i arribar al 3.0, on les dones gaudim de més poder i el puguem compartir. En un banc de la plaça digital.

PD: Després de feines 1.0 i 2.0, que gairebé no em deixen un minut de lleure, he pogut enllestir la ressenya. Uff! I és que encara em queda molt per esdevenir 3.0. Ho deixem en 1’5.0, en el meu cas?

… I la tardor, per fi, ha arribat.

Ni que siga al mercat, perquè l’oratge s’entesta a allargar la temporada de samarretes de mànega curta, sandàlies i roba lleugera. El canvi d’armari es demora, es va fent a terminis. Ara una jaqueteta, ara uns pantalons llargs…

Avui, a la terrasseta d’enfront de casa, amb el sol a l’esquena, una canyeta i  la bona companyia d’una germana, em feia la sensació de gaudir més del dissabte. L’oratge, com dic, encara no se’ns ha mostrat enfurismat, violent en un país on “la pluja no sap ploure”, i en un tres i no res tenim una gota freda. Metonímia i hipèrbole, tot en la definició.

Mentre la gota es decideix –o no- a deixar-se caure per ací, els qui viuen al camp o els qui, com jo, tenim un mercat a tocar, anem gaudint –encara més- de l’estació. M’encisa la tardor. El termòmetre roman benigne després de la calorada d’estiu. El paisatge de les terres d’interior, amb el terra encatifat de fulles seques, ens convida a passejar (el genoll, malauradament, encara no). Me n'estime les vesprades, quan, acomplertes les obligades reunions d’inici de curs a l’escola, el conservatori, l’institut, i les visites mèdiques estacionals, puc passar-me estones –poques, curtes- a la cuina o al sofà, llegint o fent punt de ganxo (ara, mare!). Les Jornades que organitza l'OctubreCCC, veritable antioxidant cultural en quantitat i qualitat superlativa, em carreguen d'energia i esperança (enguany, atesa la situació d'ofec econòmic arran de les multes per haver emés tv3, encara tenen més valor). 

Al mercat,  les parades han renovat les temptacions que, en forma de fruites o verdures, m’inciten a carregar més del compte… Ja hi trobem alls tendres, bledes, espinacs, mandarines dolces, codonys, caquis… i gínjols. Sobretot pel que fa a la fruita, és un “allà vaig, d’allà vinc”, tan preuada és.

Amb els caquis no hi ha manera… que la cistelleta arribe a la nit. En mengem com si fóra una llepolia de sabor i textura especials. L’arbre, originari d’Àsia, és molt conreat al País Valencià, on compta amb DO. Quin espectacle, un caquier a la tardor! Amb els fruits rojos, les fulles a terra, és una bellesa.

La fruita, com dic, té un sabor i una textura sensacionals (suau, semblant a la melmelada amb “peixets” gelatinosos), però convé no abusar-ne, ja que la majoria de varietats (tomater, roig lluent…) són molt astringents a causa dels tanins. D’altres, com el Sharoni, no tenen aquesta característica; la mida és prou més gran i la textura és sòlida. A mi m’agraden els de sempre, ben madurets, que si en mengem una mica verds ens deixen la boca feta un fregall. Si trobem que encara no ens els podem menjar, convé que els posem en companyia de pomes o llimes perquè vagen madurant.

Quant a les propietats que ens aporta, podem destacar-ne el betacaroté, la vitamina C i el potassi. Tot plegat ajuda a la visió, la pell, els ossos i les defenses.
Una altra fruita que em trobe escadusserament al mercat és el gínjol. Pertany a la categoria de fruits perduts, de varietats oblidades en la cursa per la gran producció, la distribució massiva, el monocultiu… Gínjols i sorolles (encara més difícils de trobar) són un referente de ma mare quan, de tant en tant, recorda la seua infantesa. I jo, quan en trobe, engegue la imaginació.

El ginjoler és un arbust, procedent d’Àfrica o Síria, que es conrea a molts països de la Mediterrània i d’Àsia, i la fusta del qual s’empra en la fabricació d’instruments musicals com gralles i tenores. Els fruits, petits i amb un pinyol, tenen un sabor lleugerament àcid, i una textura un tant cruixent. Bons de veritat. Rics en vitamina C i sucre i laxatius lleugers (ja sabeu, per si us atipeu de caquis...). S’han emprat com a  expectorant i contra malalties respiratòries i de la gola.

Ens els podem menjar en alliolis, melmelades, xarops... o bé crus i secs (el preu no em dóna una altra opció).

Hom creia que el ginjoler duia fortuna a les cases, i era usual trobar-ne a les zones assolellades. Ara gairebé no se’n troben, i és per això que no sempre n’hi ha a les parades. Adela se n’ha plantat un, no sé si conscient o influïda per l’adn secular mediterrani. Espere que l’any vinent comence a donar fruits. 
Caquis, gínjols, moniatos, castanyes, magranes, mandarines, codonys...  em deixen ben clar que, malgrat la temperatura (i la consegüent manca de bolets), ja fa un mes que estem en la tardor. I me n'omplen el rebost.
Dimarts, taula rodona a l'Octubre, amb Laura Borràs, Meius Ferrés i Anna Clua ("Feminitzem la xarxa. Internet"). I, dimecres al matí, incursió al mercat en busca de sorolles!

Tardor. Ja. Per fi.

Sardina de bóta amb ceba o el retorn a la infantesa

Concretament, a molts dissabtes al matí. En una família tan nombrosa com la meua, en una època de crisi permanent,  anar a un bar a fer-se un aperitiu era prohibitiu (i amb els preus d'ara, ni m’ho imagine, amb tant de xiquet!). El gust per la picadeta festiva, tanmateix, no ens fallava, i mon pare organitzava un sarau a la cuina...!! Clòtxines, tellines, sèpia a la planxa... tot en grans quantitats. De tant en tant, ens decantàvem per fetgets de pollastre fregidets,  que encara ens agraden i el plat dels quals deixem escurat quan dinem a ca la matriarca. O per sang amb ceba, melosa i suau, o tallada en llesques ben fines, fregides a foc viu, cruixents com si foren papes. Un àpat que avui pot semblar gore, però que ens encisava.   Per beure (i per acabar de fer-ne un retrat políticament incorrecte, un gotet de gasosa (La Senyera, La Revoltosa, Konga...) amb un raget (o no) de vi negre. El normal en aquella època (encara ressona en el meu cervell la cançoneta de la Quina San Clemente: “¡Da unas ganas de comeeeeeerrrr!”). Sang i vi. Ben roig tot.

Una altra de les picadetes preferides de mon pare era la sardina de bóta amb ceba. Ma tia en venia a la botiga de la plaça, i, ben embolicades en paper d’estrassa, de vegades les esclafàvem entre el marc i la porta de la cuina abans de cuinar-les, en un ritual estrany i atractiu. Àpats senzills, fets amb productes amanosets, que eren un premi després de “fer dissabte”, just abans de l’arrosset caldós o la paella amb caragols i tot.

Fa ja molt de temps que no en tastava, de sardina (de sang, des de l’origen dels temps!), però Adela ens en va oferir l’altra nit a sa casa i em sabé a glòria. La potència del peix amb l’amorositat de la ceba, damunt una llesqueta de bon pa, tot plegat fan un mosset festiu, sucós, amb tot el sabor de la infantesa.

L’elaboració, insultantment senzilla. Heus-la ací:

Ingredients

una (o dues, si en sou uns quants) sardina de bóta

tres cebes

oli d’oliva

Preparació

Com ja he apuntat adés, es pot esclafar la sardina (tot i que no hi veig massa trellat). Tot seguit, se li trau la raspa i les escates i es renta ben rentada. Posem oli en una paella i hi aboquem la ceba tallada menuda; quan estiga ofegadeta, hi afegim la sardina. Unes voltetes perquè tot agafe sabor, i ja tenim la picadeta feta.

El poder d’evocació del menjar és, per bé que recurrent, innegable. Canvien les circumstàncies, els gustos; tenim accés a menges que els nostres pares ni tan sols coneixien... però res (bé: quasi, que no he tingut ocasió de sopar al Bulli;) no ens commou tant com tornar a un racó oblidat de la memòria a través d’un mosset.

Gràcies, Adela.

L'estiu que se'n va...

L’estiu se me’n va de les mans. Se’ns en va. Sense remei.

La platja, avui, estava molt tranquil·la. Més que això. Buits a l’arena, espais per poder gaudir de la sensació d’intimitat en un lloc tan dotorejat. Hi passeja la gent de cada dia. Quasi. Molts estan deixant la roba còmoda, el banyador, la llibertat, per la ciutat, la roba de vestir, el despertador. Jo, amb l’estiu de clínica i gimnàs que he dut, em resistesc a deixar perdre les estones de mar, de paisatge, de silenci, que puguen quedar-me al setembre. L’estiu, però, se’n va, i prompte no me’n semblaran tan abellidores les fruites i verdures… Un ubi sunt verd i roig.

Abans, però, que això passe, carpe diem, que tempus fugit, i aprofite els darrers cogombres, els pimentons i les millors tomates de l’horta valenciana (sí, la que encara no queda soterrada sota el ciment!!) que, en arribar l’octubre, gairebé ja no compraré. N’hi haurà, al mercat, però el seu temps s’haurà acabat, i faig per proveir-me de productes de temporada i d’ací a prop. Ja frise per torrar carabassa, fer codonyat o menjar-me un parell de mandarines. Mmmmm!! El cicle de les estacions, que ens fa gaudir de la repetició i l’alternança com si fóra novetat, com els xiquets que, en arribar a casa després de dos mesos d’estiueig, “estrenen” el sofà, l’habitació, la roba que no cabia a la maleta…

Perdoneu les digressions, però no me’n puc estar, de guaitar per la finestra i de mirar cap endins.

Aquests darrers dies d’estiu, la calor s’ha instal·lat per aquestes terres i un gaspatxo, un esgarradet de pimentons torrats i bacallà, una amanida de tomata (i poc més) es fan més abellidors i necessaris. L’altre dia, el meu fill, en el darrer dia de les seues vacances, em va regalar un gaspatxo andalús boníssim. Al meu torn, els vaig fer un gaspatxo de cogombre, senzillíssim, per acompanyar unes sardinetes escabetxades delicioses. Fa vergonya de dir-ne la recepta, de tan fàcil com és.

Ingredients

quatre o cinc cogombres mitjanets

un iogur blanc

el suc d’una llima

dos grans d’all

un raig d’oli d’oliva

sal

pebre mòlt

unes fulletes de celiandre, julivert o menta (opcional)

Elaboració

Ja ho veieu: de vergonya! Batedora, a la nevera i avant! N’hi ha qui hi posa pa, ametles… Jo el faig així i està ben bo. Lleuger, ideal per acompanyar un bon plat de peix a la brasa o una truita de creïlla, o…

La lluna (que ha crescut i minva mentre aquest post es cou, tan lenta vaig) aguaita mentre l’aroma dels arrossars m’amera de sensacions, de records. Setembre és un bon mes. Reivindiquem-lo. Apurem les fruites i les verdures estivals, les passejades per la natura, els banys, que ja arribarà octubre amb ciutat, ritme, carabasses, mandarines… Xe, si també em fa goig!

Estellés, sempre

Estem vivint temps d’atacs al català, atacs com no pensàvem que es podien repetir en democràcia. La supressió de les línies en valencià per un decret de plurilingüisme que, si s’aplica finalment, només ens pot dur més castellà, la supressió del requisit lingüístic per accedir a una plaça a l’administració, i que van fer que molts valencians isquérem als carrers la passada primavera, són només uns exemples. D’altres, com la sentència del TSJC, que insta a introduir el castellà a Catalunya com a llengua vehicular, en un model d’immersió lingüística que funciona, és un atac sense precedents.  I ens podríem passar una llarga estona anotant les agressions que patim els qui tenim “el defecte” de ser bilingües i estimar-nos la llengua materna fins al punt de voler-ne la normalització. Temps durs, que reclamen força, empenta, unitat.

Em sembla que tornem als anys vuitanta. Actuava Al Tall a la plaça i, si hi ballàvem, l’endemà plovien visites a la botiga de ma mare amb l’avís, mal amagat sota la cançoneta: “Que balladoretes, les teues filles!” I els pares que ens renyien per això, per haver ballat amb Al Tall, per haver escoltat la Moixeranga… no fóra cosa que patírem un boicot al negoci. Tenien por. Teníem il·lusió i tot estava per fer. L’home d’una cosina meua, amenaçat per ser d’esquerres i catalanista, va dur Estellés al poble. Ho recorde en la teranyina de la memòria…

Ara, passats tants anys de democràcia (hi pose les cometes?), el de Burjassot se’ns fa més necessari que mai. El poeta compromés, valent, la veu d’un poble, la força que ens cal. És per això que els sopars Estellés, dedicats a l'autor de Burjassot o a molts altres escriptors, filòsofs, persones sàvies del país,  es van estenent. I, si hi anem, hi hem de dur els joves, els adolescents, perquè en sàpien, perquè s’emocionen amb els versos, amb les anècdotes. Perquè aprenguen a estimar la llengua que parlen, perquè lligen la nostra bona literatura i, si volen, perquè valoren el compromís de molts amb la terra i la defensa de les llibertats.

Estellés, sempre.

PS: L’any passat, després del sopar Estellés de l'Octubre CCC, vaig publicar aquest post. I, a l’homenatge en xarxa promogut per l’infatigable Víctor Pàmies, en vaig publicar aquest altre. Per si us ve de gust…

Enric Valor, cent anys

Avui, 22 d’agost, fa cent anys que nasqué Enric Valor, i des d’1entretants i de Víctor Pàmies m’arriba la convocatòria d’un homenatge blocaire que no puc, ni vull, defugir. Anem-hi, doncs.

Valor aparegué a la meua vida a 1r de Filologia. Havíem de llegir-nos les Rondalles Valencianes, adaptacions d’alt nivell literari de la rondallística popular. La riquesa lèxica d'aquesta obra em feia llegir-la amb un diccionari al costat, però, malgrat això, en vaig gaudir bona cosa. Els estudis sobre gramàtica m’ajudaren, i el Cicle de Cassana, molts anys després, m’ajudà a comprendre la dissort del meu país en una època terrible i, també, a apreciar la bellesa d’aquestes terres,

Paisatge valorià: a prop de Planisses

sublimada al paper en una prosa riquíssima i plena d'expressivitat. Atenció als textos que, de ben segur, publicaran Vicent Brotons i Josep Daniel Climent, veritables estudiosos de l’obra valoriana. I als d’altres companys que en saben prou més que jo. Quant a mi, parlaré de la impressió que em causà la coneixença d’una personalitat única, d’un autèntic savi. Hi pense, i reconec que he estat molt afortunada.

Fa molts i molts anys vaig tenir l’honor de presentar Enric Valor a la biblioteca del meu poble, on pronuncià una conferència. Ell i el marit de la regidora de Cultura em recolliren de l’institut. Estava molt nerviosa;  la responsabilitat de presentar un veritable homenot, un mestre de mestres, un escriptor majúscul, un erudit, enamorat de la llengua i la cultura d’aquest país nostre, i de fer-li justícia, em tenien feta un manyoc de nervis. A més, treballava de vesprada, sense temps de repassar les notes que, al seu costat, em feia vergonya de llegir. Aquesta inseguretat la va desactivar el savi de Castalla dient-me:”Vosté fa molt bones crítiques”, tot referint-se a un article publicat al butlletí municipal. La seua amabilitat em desarmà, i em donà, alhora, l’empenta per asseure’m al seu costat i donar-lo a conéixer als veïns que s’hi acostaren. Algunes dones, “blaveres” de pro, intentaven provocar-lo amb la pregunta de sempre, i ell les deixà bocabadades amb una classe, una elegància que no he vist en ningú més. És clar que reconegué la unitat de la llengua, però ho féu amb un to conciliador i un didactisme preciós. El valencià és català, sí, i quin català! La combinació de pronoms, l’ús del perfet simple, mots genuïns –recorde l’exemple d’”entrepà”-… Estava desvanida. En acabar l’acte, vam sopar a “Salsita”, un restaurant, ja desaparegut, ubicat a l’andana d’una casa de poble. Pa torrat amb tomata, verdures a la planxa, peix o carn… Un lloc acollidor, senzill, on l’alcalde, la regidora de cultura i el seu marit, Lluís Barrones i jo vam gaudir de la companyia de Valor. Com en tota conversa informal, s’hi tocaren temes diversos. Recorde el somriure pícar en parlar del fred que patiren, el 1960, els nord-americans establerts a l’estació de radar de l’Aitana. Ell, caçador avesat a passejar per la muntanya, n’havia vistes de ben grosses, però aquella li feia especial gràcia. S’esplaià contant-nos com anava de poble en poble,, per carreteres de muntanya amb un sis-cents, per tal de recopilar les meravelloses Rondalles Valencianes. I, a la pregunta de l’alcalde (del PSOE, de quan aquest partit governava arreu) sobre la qüestió sobiranista/autonòmica, la seua contestació, afable i distesa, però clara: independència.  

D'una correguda, aní a casa i portí un exemplar de les Rondalles publicades per Gorg que ell, en unes ratlles amables i  hiperbòliques, convertí en una joia.

L’anecdotari que eixirà d’aquesta diada pot ser ben gruixut: aquest homenot de somriure perenne, barret i bastó sempre atenia els que se li acostaven amb paciència i respecte. Pel carrer. A sa casa. Sempre. Com sempre ens el trobàvem a les manifestacions en defensa dels nostres drets, compromés, valent. I, quan faltà, una munió de gent l’acompanyàrem com s’acompanya un pare, un germà, un fill. Ens va deixar, sí, però el trobem ben viu a les seues obres, siguen les rondalles, les novel·les o, fins i tot, als fulls gramaticals que publicava al Tio Cuc. Un homenot que ens marcà un camí. Seguim-lo. Amb Valor.

Un viatge amb molta barra… de la bona!

Platja de La Griega

Agost a la nevera, a taula, a l’armari, a l’atmosfera tòrrida de migdia. Al meu cervell, que no troba el moment ni els mots per escriure un post lleuger com una picadeta en una barra. També és cert que, en tornar del viatge, la rehabilitació m’agafa moltes hores i moltes energies, i la pila de llibres per llegir,  les estades amb la família i els amics, i les llargues becades m’allunyen de les tecles sense remei.  Què hi farem!

Doncs bé, feta la justificació (encara que no sé si hi ha algú a l’altra banda: eoooooo!!), ataque per fer un resum de l’estada per Astúries i Vitòria.

Amb un oratge més asturià que altres anys (aquella terra és una destinació ideal per l’estiu, i hi hem anat molt), núvol, plujós i un pelet massa fred, i una companyia immillorable, hem recorregut platges, pobles, indrets preciosos. Uns, ja coneguts; d’altres, familiars. Tots, recomanables. Hi ha tanta bellesa pertot…!

Un altre al·licient d’Astúries és la cuina tradicional i la qualitat del producte. A banda de les faves, no ens podem estar d’esmentar el peix  i el marisc, la sidra, els embotits i la carn. Però on destaca, al meu parer, és als formatges. Quina varietat! Llàstima no viatjar a la cabina d’un camió frigorífic, perquè me n’hauria dut un munt. Cal triar, i, com que ens agrada molt el formatge de cabra, ens n’hem dut dels Beyos, de Gamoneu i Caxigón. Són excel·lents. Una festa, les parades al mercat de Ribadesella, per dir-ne un. Amb el Picón de Tresviso i una miqueta de sidra es fa una crema de formatge molt fina. Podeu imaginar el cotxe, carregat amb el millor d’aquestes terres. I, ara, la nevera, que em tempta cada volta que l’òbric.

No hem tingut sort, però, en la tria de restaurants. Alguns ja els coneixíem d’altres viatges, i la decepció encara ha estat major. La majoria dels establiments asturians on hem menjat ens han deixat una sensació de clavada-anti-turistes. Racions esquifides i preus elevats (el pa, no demanat, capítol per aprofundir-hi) Llàstima.

La barra de Don Vino

Don Vino

Ja fora del Principat, on hem gaudit a bastament ha estat als bars. Quines barres més ben assortides! De camí a Vitòria, férem una parada a Santoña, on tinguérem la sort de tastar alguns “pintxos”a Don Vino, un local mínim on m’hauria quedat a viure. Pintxos de qualitat (la foto de la barra ho diu tot) a 1´5 €. Una festa! El de truita amb gules i pebre estava boníssim, però em quede amb el de bacallà arrebossat amb pebre de Padrón. Parada a la botiga de conserves Emilia, al carrer dedicat al militar que arribà més alt que ningú (no m’ho podia creure!!), oriünd de la població. I a carregar el cistell amb tot de conserves. Les anxoves, addictives. Tant com el peix a la brasa… 

Torrada de llamàntol a La Huerta

Barra de La Virgen Blanca

Pissarreta de La Malquerida

Galtes

Calamar amb aire de julivert i miques

Foie a la planxa amb orellanes i panses

Torrada de polp amb allioli de fruits rojos

Gasteiz, una joia. Feia massa anys que no hi anàvem, i ens ha fet gust a poc. És una ciutat amable, preciosa, on creixen jardins i escultures pertot. Del carrer d’Eduardo Dato al Kutxi (Cuchillería), passant per la Plaça de la Virgen Blanca i la Correría, el camí està ple de temptacions que ja mereixen una visita pecadora i sense propòsit de redempció. A la Huerta (C/ Dato)  tastàrem un pintxo de llamàntol amb allioli suau i alls laminats, boníssim. De la mateixa zona, al Saburdi, pintxos molt treballats però de qualitat inferior. El Virgen Blanca, un local modern i acollidor, amb bons mossets a ritme de jazz, ens agradà molt. El 7, al carrer Kutxi, és un local viu, dinàmic, amb predomini de gent jove, on fan uns entrepans molt complets a bon preu (l’opció més adequada per assaciar els adolescents del grup, que mengen més que una revolta de riu). Ara bé, el lloc que em/ens captivà fou La Malquerida. Un local xicotet, amb terrassa (però al juliol feia massa fred per estar-s’hi), de gom a gom. A les parets, pissarres amb l’oferta de pintxos i tapes. Ja ens venia salivera! Galtes de vedella amb creïlla i ceba confitada al Pedro Ximénez, torrada de polp amb allioli suau de fruits rojos i pebre dolç, calamaret amb aire de julivert i miques, foie a la planxa amb panses i orellanes, el clàssic de pernil ibèric amb tomata… La carta és complideta; ens caldria una altra visita!També ens quedà pendent el Sagartoki, però ja sabeu que viatjar amb xiquets (i Sara encara no ha fet sis anys) limita una miqueta. Els majors van gaudir d’allò més amb aquestes delicadeses, i van camí de ser tan llépols i gormands com els pares. Tot amb mesura. En tornar, una miqueta a dieta per cabre en la roba, i a somiar amb una altra escapada a Euskalherria, un país amb molta barra… de la bona!

Un dinar fantàstic

Les fotos, cortesia d'Empar

A les meues amigues Carme i Empar

Fa ja anys i panys que treballe amb Carme i Empar. Tants, que ens hem fet molt bones amigues. El naixement i la criança dels nostres fills, preocupacions i alegries diverses han anat omplint el rebost de vivències compartides. Això i el café “laxant” de la maquineta uneix molt. A la vida i al lavabo de senyores (ai, la vena escatològica, que ataca de nou!). Als descansos (el millor de la feina) hem anat teixint una xarxa d’amistat lluny d’obsolescències programades. I han sorgit eixides al teatre, al cinema, soparets, cervesetes després d’una mani… Converses telefòniques, correus… Amistat “per terra, mar i aire”. Totes tenim la vida molt ocupada, i se’ns fa difícil coincidir fora de la feina.

Ara bé, no perdonem els aniversaris. És l’excusa perfecta per retrobar-nos i gaudir d’una estona plena de complicitat i bon humor (“Dientes, dientes!” que diu la filòsofa), ni que siga amb una orxateta. Quan ens ve bé, un àpat en un bon restaurant ens deixa prou de temps per posar-nos al dia, riure, passejar per (fer-nos la il·lusió de) rebaixar l’arrosset…

Dimarts de la setmana passada era el dia lliure per celebrar l’aniversari de Carme i acomiadar-nos fins al setembre. Un bon motiu per fer la rehabilitació amb ganes. Amb el temps just (ja m’esperaven) vaig arribar a Vuelve Carolina,   un dels locals de Quique Dacosta al cap i casal (a l’altre, Mercatbar, ja vam anar fa uns mesos), al carrer de Correus.

La decoració és moderna però gens freda; al menjador del fons hi ha un jardí vertical que m’agradà molt. Em sembla un toc gairebé irònic sobre el que, fa anys, molts consideraven que era l’essència de la decoració: disposar quatre plantes… Molt acollidor, amb més distància entre taules que a Mercatbar.

El restaurant ofereix, a més de la carta, un menú individual i un de tapes, tots dos a taula completa. Ens vam decidir per aquest últim, i ens va agradar moltíssim. Les tapes, ací, són més elaborades. Saboroses totes. Unes, divertides i subtils alhora (el iogur de foie gras, “migas” caramel·litzades i fruits secs ratllats, per exemple), d’altres contundents però amb un toc de refinament, com l’ou “poché” amb cremós de botifarra i migas o el Cristal&Roast Beef. Boníssims els llagostins cruixents amb emulsió de tomates seques; ens va sorprendre la pizza freda a l’inrevés (una amanida coberta amb unes làmines de pasta finíssima); els daus de salmó marinat amb matisos de països, correctes (val a dir que no és el peix que més m’agrada).

I, de les postres, ens agradà tot. Tant, que haguérem de fer un sacrifici i apel·lar a la "síndrome de mare aspiradora" per tal de menjar-nos-les totes: taronja en textures, fullat clàssic i fruites gebrades.

Un dinar així, amb una companyia tan bona i amb tantes ganes de passar-ho bé és dels que carreguen les piles i ens deixen amb ganes de repetir. En tornar de vacances, xiques, quin lloc triem?

Cócs i coques… Tot un repte!

Fa uns dies vaig rebre un paquet ben substanciós: els llibres “Els dolços i els salats als forns de Vinaròs”, de Massitet i Juanjo Roda, entre d’altres, i “La cuina del mercat de Vinaròs”. Dos llibres fabulosos, l’únic defecte dels quals és deixar un regust a poc… Totes les receptes m’encisen. Arrelades a la terra, amb productes de temporada. Tenen l’autenticitat i l’aroma d’acabat de coure, el respecte, l'estudi, la cura pel patrimoni cultural (la cuina n’és un gran exponent), i la posada al dia, la innovació… Em fa recordar els forns del poble, l'escalforeta aromàtica, l'ofici abnegat. I, passant-ne les pàgines, em vénen ganes de fényer i enfornar.

Sí; ho sé: havia d’haver-me’ls comprat fa temps, però és ara que he tingut la inspiració de fer la comanda a través de la xarxa (vegeu, si en sóc, d’ase!). 
Aprofitant que diumenge passat havíem quedat per dinar a ca Lola, em posí en farina. El primer cóc, de prova, vingué de la mà d’unes sardines que havíem de cuinar ja, i no m’abellia torrar-les i prou. Va eixir ben bo. Si de cas, una mica massa prima la massa (defecte de la cuinetes). El segon, el de tomata amb pimentó i tonyina. La vespra fiu el sofregit, i de bon matí em vaig posar a amassar. Em va eixir una mica morenet i gens fotogènic, malgrat haver seguit totes les instruccions fil per randa. I és que cada forn té una manera de fer. Calen moltes provatures per trobar-ne el punt. Aquest de l’apartament és una fera ferotge que ho arrassa tot si ens despistem una miquiua, o si confiem en els temps de cocció indicats a les receptes. La recepta, ací:

Ingredients

Per la massa:

 farina, la que entre

15 g de llevat de forner

1 got d’ aigua

½ got d’oli

Farciment:

1 kg, o 1’5 kg de tomata natural (la pelem i la triturem)

2 pimentons grossos

un tros de tonyina de sorra (al mercat en venen, a les parades de salaons; als supermercats, en potets de vidre)

pinyons

oli

sal

Preparació

Pastem la massa i la deixem fermentar mitja hora (vegeu la recepta de la coca de trempó).  

Fregim en una paella els pimentons tallats a tires. Quan canvien de color, hi aboquem la tomata triturada; quan estiga cuit, ho deixem refredar. Estenem la massa en la llanda de forn (untada amb oli) i fem una vora un poc alteta. Hi aboquem el farcit, i hi repartirem els pinyons i la tonyina dessalada. Es pot empolsar una miqueta amb farina perquè qualle l’aigua de la tomata, i al forn, una mitja hora a 190º aproximadament (ja sabeu, depén molt del forn).

Una variant rau a fregir la clàssica tomata amb pimentó i tonyina, tot junt a foc lent.

Malgrat el bronzejat del cóc, jo, cabuda i persistent, no només me l'enduguí a casa Lola, sinó que duia tots els ingredients per preparar un cóc de fruita del temps (de bresquilla, en concret; la recepta, al llibre). M’agrada donar feina on vaig, i així, mentre els xiquets es banyaven a la piscina vam pastar les postres. El seu forn, més feble i tímid, un xic massa educat, va allargar la cocció més enllà del temps indicat. Prou per xarrar bona cosa i posar-nos al dia! No sé si la piscina obre la gana, però en vam menjar bona cosa, del dolç i del salat.

D'altra banda, fa uns dies vingueren a fer una volteta per la devesa i per sopar amb nosaltres Adela i família. Els adolescents, ja sabeu com són, quan agafen un tema, un acudit, uns mots que els criden l’atenció, els repeteixen fins fer-nos-els avorrir. El de les vacances compartides a pasqua va ser “coca de trempó”. Quan s’assabentaren que existia la famosa coca, el meu fill començà a demanar-la. Vet ací que, quan vaig tornar de la sessió de rehabilitació, els meus xics ja en tenien la recepta. No sé si el forn pensa, i està contra mi, o si sóc jo la de l’encefal·lograma pla (o tot plegat), però a Uiso li va eixir al punt, i a la primera! Heus-ne ací la recepta:

Ingredients                                          

                      
                        
                    

Per la massa:

 farina, la que entre                                        

15 g de llevat de forner

1 got d’ aigua

½ got d’oli 

Per al farciment:                                   

tomates  de qualitat

pimentons

ceba (preferiblemente, tendra)

julivert

oli

sal

pebre roig

Elaboració

Barrejarem en un un bol l’aigua i l’oli, la sal i el llevat. Anem incorporant-hi la farina fins que la puguem pastar. Aleshores, la treballarem sobre el banc untat amb oli uns deu minuts. Tot seguit, la tapem i la resguardem de l’aire una mitja hora perquè fermente.

Mentrestant, tallem ben fineta la verdura (la ceba, la podem escaldar) i l’amanim amb sal, oli i pebre. Untem la llanda amb oli, hi aplanem la pasta i la farcim amb el trempó ben escorregut. Hi fiquem sal i un rajolí d’oli. És el moment d’enfornar-la, amb el forn ja calent, una mitja hora a 180º aproximadamente (si coneixeu el forn, ja teniu la meitat de l’èxit assegurat).

Cócs i coques, en dolç i en salat, són un àpat agraït, senzill, molt apte per un sopar informal. Tenen semblança amb les pizzes, sí, però són ben nostres, i des d’ací els i les reivindique, que el nostre patrimoni cultural passa, també, pel forn.

A la fresca

Els dies previs a l’èxode, el canvi de ritme ens pilla passats de revolucions. Els xiquets ja no van a escola, i l’obligació d’alçar-se matí per dur-los, o de fer de xofer a la vesprada s’acaba bruscament. I no ens hi trobem, amb temps per mandrejar (ara m’alce a les 8!!) i, també, amb la casa okupada per l’adolescent, el cosí, la xiqueta-però-no-tant i l’amiga, el MTV Tunning... No sé què és pitjor!

També amb brusquedat s’instal·la, fins l’octubre, la calor apegalosa de la costa (mai no he sabut bé per què la gent triava aquestes terres entaulellades com a destinació turística atenent al clima). Si no hi ha obligació, convé restar a l’ombra a les hores de calor, i eixir a primeres hores del dia, o bé a poqueta nit, quan la brisa és benigna i el ventall no és una eina bàsica de supervivència a la ciutat. Aquestes hores de pas a la nit m’agraden molt per reunir-me amb amics i fer un sopar informal. A la terrassa d’uns bons amics, o a la devesa del Saler, il·luminats per la Lluna; potser devorant un entrepà en un cine d’estiu (preferentment amb Hitchcock; en qualsevol cas, alerta amb la programació de la Filmoteca, no us perdeu cap obra mestra!) o en una terrassa del barri, sopar a l’aire lliure és una delícia. Ens deixa la pell fresca, la son plàcida, el plaer de la conversa. I això és molt.

Despús-ahir vam fer un sopar pensat i fet a El Rus, un local de Russafa especialitzat en entrepans. La carta (que gairebé no puguí mirar, ja que m’havia parat a saludar una coneguda) és molt extensa, i podem triar tipus de pa. Jo me’n vaig demanar un de pa de ceba amb pit de pollastre, albergínia torradeta (amb el toc especial del foc) i formatge, que estava ben bo. I no em pose a fer un publireportatge, però pensava en l’èxit d’una proposta tan senzilla: un entrepà ben combinat pot ser suculent, i amb un toc de creativitat i bon servei, la cosa rutlla.

Si es tracta de fer un sopar casolà de tapetes, lluïdor i fàcil, els qui vivim a la vora d’un mercat ho tenim ben fàcil. Jo em decidesc per productes de temporada i km.0 sobretot, i amb una elaboració mínima. A l’estiu, trobe unes tomates valencianes (del Perelló)

divines per fer una amanida zen: només la tomata i unes olives, o bacallà esguellat i un gra d’all picadet, ja és una festa. Unes clòtxines o unes tellines, de categoria. Les primeres, amb uns grans d’all, uns talls de llima, un raig d’oli verge i, per als valents, una punteta de bitet, i al vapor. Les tellines, les tire a la paella després d’haver sofregit un all tallat a làmines. En dos minuts estan fetes, i desapareixen en un tres i no res. La truita (de carabassó, d’albergínia, de creïlla) mai no falla. O un “mullerengue:pimentó, albergínia, tomata, ceba... torrats. Els clàssics aladrocs en vinagre. L’esgarradet. Pebrots de Padrón. Ales de pollastre al forn. Sardines a la brasa. Una coca de ceba i botifarreta desfeta. Amb brisa i bons amics a taula, èxit garantit... Xe, quina gana! Sort que ja he sopat!