| Arròs amb llebre, cardet i carxofes |
A la memòria d'Ángel, un senyor amb totes les lletres
Una successió de fets trasbalsadors m’ha impedit fer, del tot, vida normal. La corfa d’una treballa, fa la compra, xarra amb gent… mentre que l’interior, moll, moix, s’ajup en un racó fosc i arrecerat. Ni ganes de cuinar, ni d’escriure he tingut, fins ara. Només, a banda d’allò imprescindible i/o obligatori, el ganxet. L’he descobert, i trobe que em descarrega de nervis, em buida el cap de cabòries mentre intente no equivocar-me a cada punt. Tot molt senzill: una flassadeta de sofà (que encara no he enllestit del tot), unes bufandes, moltes, moltes floriues…
Aquesta temporada grisa he agraït trobar-me la taula parada, a casa i fora (i vosaltres direu: veges quina n’acaba de dir! i amb raó). M’agrada fer-me el dinar de cada dia, preparar un soparet per amics i familiars estimadíssims, un xocolate diumenge al matí perquè els xiquets desdejunen com jo ho feia de menuda… I ho faig, però aquests mesos se me n’ha anat la força (la kriptonita, potser?) i valore molt trobar-me el plat a taula.
No cal dir que sempre és un plaer anar a un restaurant i compartir taula amb gent com Carme i Empar, col·legues i amigues de fa tants anys. Ja han aparegut per ací dinars a Entrevins, a Vuelve Carolina, potser algun altre que no recorde. L’últim (ja fa massa dies, xiques!) fou a un dels locals estrella de l’any: Mar d’Avellanes, on cal reservar amb vora quinze dies de temps, tan concorregut està. Com que l’economia mana, gairebé sempre demanem menú del dia. Aquest, per uns 20€, ens oferia una amanida correcta, unes croquetes de bolets amb salseta de foie i una mena de puré claret de creïlla amb copinyes. Bé.
De plat principal, tot i que hi havia més on triar, a totes tres ens va eixir la vena mediterrània i vam menjar una barcella d’arròs amb secret ibèric. Saborós, massa i tot (però encara no sé ben bé a què feia gust). Brou molt potent.
Les postres, correctes. Haurem d’anar-hi un altre dia i tastar d’altres plats per fer-nos una idea més precisa, però cal trobar temps a l’agenda (ja sé què demanar als reis de l’any vinent!). No em va decebre, però tampoc no em va entusiasmar.
On la taula no falla és a casa del meu estimadíssim Javi, un cuiner casolà inquiet i metòdic, que a cada reunió ens deixa bocabadats i molt ben nodrits. El darrer plat de què hi he gaudit ha estat un arròs amb llebre, cardet i carxofes. Son pare, Ángel, que va faltar fa poc, n’era molt afeccionat, i les llebres que havia dut del poble calia menjar-se-les. A més, no trobe millor manera de retre un homenatge a un senyor (amb totes les lletres) que reunir-nos, família i amics, recordant-ne bons moments mentre l’escalfor i el sabor del plat ens assacia i omple de força.
Heus ací la recepta:
Ingredients
una llebre
penques de card
uns grans d’all
carxofes
una tomata
una fulla de llorer
oli
sal
Elaboració
Sofregim la llebre a trossos amb uns grans d’all. Quan estiga ben enrossida, la llevem de la cassola i hi aboquem el cardet. El sofregim uns minuts. Tornem a ficar-hi la llebre (la podem fer “al senyoret”, dessossada), acompanyada d’aigua, una tomata partida per la meitat i una o dues fulles de llorer. Deixem coure a l’olla express uns 40 minuts a foc lent (si emprem una cassola convencional, cal augmentar el temps de cocció; la carn de caça així ho requereix).
Fet açò, ja podem abocar-hi l’arròs, que ha de quedar caldós (i les carxofes; si les deixem massa temps al foc, desapareixen). El deixem bullir 14 o 15 minuts, i a reposar. En companyia d’un bon vi negre, és un dinar fantàstic ara que encara no ens ha arribat el calor. Un Glorioso ReservaEspecial hi faria un bon paper. Algunes variacions són la possibilitat de fer un sofregit amb la tomata, ratllada, i una miquiua de pebre roig dolç, com també la de fregir el fetget i incorporar-lo al brou ben xafadet.
L’ingredient principal, però, l’estima. Un tresor que compartim a taula parada.


